Intel·ligència artificial: exclamacions i interrogants

A finals d’abril es va celebrar a Barcelona l’EdTech Congress, que, amb el títol “La tecnologia educativa al servei de l’aprenentatge”, va oferir un espai per compartir coneixements i eines per liderar l’estratègia digital, una cursa en què, sens dubte, la intel·ligència artificial (IA) ja ocupa les primeres posicions.

Inspiradores i intenses, com un capítol de Love, Death + Robots o Black Mirror , van ser les dues ponències dedicades a la intel·ligència artificial en entorns educatius de l’EdTech Congress. Hàbilment titulades “Hola, IA!” i “Hola, IA?” —amb aquest signe d’exclamació per donar la benvinguda, i el signe d’interrogació per sembrar el dubte—, es van centrar en l’impacte que genera aquesta tecnologia. Les sessions van ser conduïdes per Marta García-Matos (Projectes Educatius de CosmoCaixa), Marià Cano Santos (catedràtic de Matemàtiques de Secundària en el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya), Toni Hernàndez (professor de la Universitat Politècnica de Catalunya) i també, per Jorge Calvo (professor del Col·legi Europeu de Madrid), que va compartir algunes experiències posades en pràctica a l’aula.

Que ningú se sorprengui: la intel·ligència artificial és una tecnologia que ja està instal·lada en les nostres vides, i va ser una de les primeres reflexions a la qual ens va convidar el ponent Marià Cano. I és que, des que ens llevem, tenim un algoritme surant al voltant nostre que ens suggereix quina música podem escoltar, quines notícies són interessants de llegir, quins llocs podem visitar, quines relacions hem de tenir, com podem millorar el nostre anglès, quants passos hem de fer per mantenir-nos sans, en què podem invertir els diners i a quina hora hem de tornar, un altre cop, al llit. Es podria dir que la IA facilita que les nostres decisions estiguin més a prop de l’encert que mai, però… acabarà l’algoritme devorant la intuïció?

Marta García-Matos va subratllar que no hem d’oblidar que la IA està dissenyada per humans i enfocada a necessitats concretes, i que sempre actua, grosso modo, seguint els passos següents:

• Recopilant les dades de l’entorn.
• Interpretant aquestes dades per crear un patró.
• Processant aquesta informació (raonant, prenent decisions…).
• Presentant una solució.
• Analitzant el resultat i adaptant-lo per a les pròximes vegades, semblant a un procés d’aprenentatge.

Es dissenyen sistemes d’intel·ligència artificial per respondre a diferents necessitats educatives. Pensem, per exemple, en les aplicacions mòbils d’aprenentatge adaptatiu, les que s’adeqüen de manera automàtica al nostre progrés, molt esteses per facilitar l’aprenentatge d’idiomes, d’instruments musicals i de les matemàtiques.

La IA també s’enfoca al camp de les analítiques d’aprenentatge (learning analytics) i l’anàlisi de l’empremta digital que deixa l’estudiantat, per posteriorment adaptar els processos, els recursos d’aprenentatge i les activitats, amb l’objectiu de proporcionar aquesta experiència personalitzada i única. En escoles de secundària de Tòquio s’utilitzen sistemes de tutoria avançats basats en l’anàlisi de dades, com ara Squirrel AI; els seus algoritmes són capaços de diagnosticar amb precisió els problemes d’aprenentatge de cada estudiant. Com? Recollint, analitzant i processant tota la informació possible i, d’aquesta manera, oferint una solució i una adaptació curricular automàtica. La clau d’aquest algoritme és la divisió de cada contingut d’estudi en porcions conceptuals molt petites perquè actuïn com a punts de revisió o checkpoints.

I què hi ha de la creativitat? La intel·ligència artificial pot ser original? Pot encendre l’espurna de la inspiració?

L’organització sense ànim de lucre OpenAI —que, per cert, té Elon Musk entre els fundadors i persegueix l’objectiu de “garantir que la intel·ligència artificial beneficiï tota la humanitat”— lidera el projecte de codi obert (open source) DALL·E, un sistema capaç de crear imatges realistes a partir d’una descripció però les combinacions poden ser infinites i en diferents versions. Hi ha una llarga llista d’espera per testar DALL·E 2. Encara no és d’accés públic, però al seu web en podem veure alguns exemples. Hi ha un altre projecte similar, també de codi obert, però de menys envergadura, anomenat DALL·E mini, que sí que podem provar, tot i que la qualitat de les imatges i de la composició no és tan realista. Google tampoc no s’ha volgut quedar enrere i ha desenvolupat Imagen, un projecte basat en el mateix concepte.

Parlant de l’art i la creativitat, una de les experiències que va mostrar el professor Jorge Calvo (ponent de la jornada i docent del Col·legi Europeu de Madrid), que havia dut a terme a l’aula, girava entorn del desenvolupament i testatge d’una aplicació que “interpreta” les emocions del rostre de diferents protagonistes de quadres icònics de la història de l’art, com ara La Gioconda, de Leonardo da Vinci, sens dubte una manera diferent i original d’acostar la història de l’art a l’alumnat, o també l’activitat de matemàtiques amb alumnes de secundària, per analitzar el sistema de recomanació basat en continguts, un dels algoritmes clau que fa sevir Netflix per proposar-nos sèries que encaixin amb els nostres gustos.

I ara és quan entrem dins la trama intrigant del nostre particular capítol de Black Mirror, perquè…

Com de prop està la intel·ligència artificial, a vegades, de passar la frontera de l’ètica?

Durant la sessió de tarda, “Hola, IA?”, el debat va transcórrer entorn de l’ètica d’algunes de les experiències amb intel·ligència artificial que ja es duen a terme. Per exemple, vam poder veure un fragment d’un reportatge en vídeo produït per The Wall Street Journal sobre l’aplicació d’un maquinari i un programari en una escola de primària xinesa: una diadema que monitora cada estudiant durant tota la jornada a l’aula i que ofereix informació, a l’instant, sobre el seu nivell d’atenció (si la llum de la diadema és vermella, significa que està molt concentrat; si és blava, que està distret). Aquesta diadema mesura el nivell de concentració de l’estudiantat a través de tres elèctrodes, dos darrere de les orelles i un al front, que capten els senyals elèctrics que envien les neurones del cervell. Tota aquesta informació neuronal, a més de ser visible a la diadema (a través dels codis de color), arriba en forma de dades a un ordinador situat a la taula del professor i genera informes que detallen els nivells d’atenció de cada estudiant per intervals de deu minuts. Aquests informes es comparteixen a través del mòbil, diàriament, amb els pares i mares. És necessari i eficient sotmetre els estudiants a aquest control? És fiable aquesta tecnologia? Alguns experts assenyalen que no, que en absolut, ja que aquests elèctrodes no són totalment fidedignes, perquè el senyal varia si el subjecte se sent nerviós o ansiós, per exemple.

Com veiem, la intel·ligència artificial té un gran potencial i ja impacta en els processos educatius, però depèn de nosaltres que no suposi una amenaça, i la implementació de codis ètics és clau i necessària per evitar situacions en què l’estudiantat i les persones en general es puguin sentir exposats a un sistema que pot ser enormement invasiu.