L’impacte de la COVID-19 en el mercat de treball

28 abril, 2020
economía covid19

[Article actualitzat a 15 de gener de 2021]

Ningú pot negar que estem davant d’una crisi econòmica i laboral. Tot i que encara no sabem les conseqüències i la durada d’aquesta, poques vegades abans havíem viscut tan clarament les causes d’una futura recessió. Aquesta és una de les primeres diferències respecte a fa una mica més de 10 anys quan es podien visualitzar certs desequilibris basats principalment en un excés de deute, tant públic com privat, derivat principalment d’una demanda interna descontrolada, especialment a Espanya, però que ningú va predir amb exactitud. Així doncs, la crisi del període 2007-2013 no va ser previsible per a molts, però no obstant això coneixem les seves conseqüències, mentre que en l’actual, coneixem les causes, però hem de preveure el que passarà. Conèixer les causes ha de ser, a diferència del que ha passat mèdicament, la millor arma per reduir els efectes i intentar estar preparats i posar remei des d’ara. Tant en l’economia com en el mercat de treball.

En termes d’ocupació, en què es diferencia aquesta crisi de la de 2008?

Existeix, o hauria d’existir, una gran diferència entre l’actual crisi i la que vivim en 2008, i és que la Reforma Laboral de 2012 es va fer, precisament, perquè no tornés a passar el de fa una dècada. Hi ha dos tipus d’aturades: l’atur estructural, que és aquell que es genera segons l’estructura de l’economia, entenent com a tal les condicions de mercat en el qual interactua, les normatives vigents, les característiques econòmiques i socials, etc. i l’atur cíclic o conjuntural, aquell provocat per les condicions econòmiques de moment, pels anomenats shocks econòmics.

La crisi del 2007-2013 realment va provocar una aturada conjuntural, però la llarga durada de la mateixa i els desajustos van provocar que part de la mateixa es convertís en estructural.

Quins van ser els objectius de la reforma de 2012 que haurien de servir per diferenciar els efectes de les dues crisis? Quines deficiències es van detectar llavors i es van pretendre corregir amb la reforma? Una de les més importants va ser l’elevada ponderació de destrucció d’ocupació enfront de la reducció del PIB (és a dir, els llocs de treball que es perdien en relació amb el descens de l’economia) que va ser molt superior a la de la resta de la Unió Europea. Això va tenir una explicació clara basada en les rigideses del mercat laboral que, bàsicament, van donar poca facilitat d’adaptació de la indústria de la negativa situació, mantenint salaris alts en relació amb el mal moment de les empreses. La impossibilitat d’abaixar salaris va provocar la dificultat de contractar gent. Per contra, s’estima que, gràcies a la reforma de l’any 2012, hi ha hagut un augment de la contractació gràcies a la contenció dels salaris

Una de les polítiques que es van dur a terme per contenir o adaptar la massa salarial a les condicions de l’economia, va ser flexibilitzar i abaratir l’acomiadament i afavorir la contractació temporal.

Aturada insòlita de l’economia

El confinament viscut al març i abril és un fet econòmicament rellevant per la seva inusualitat. S’havien viscut abans frenades de la Demanda, que es solucionaven reactivant el consum. Frenades en l’oferta, que amb les ajudes a les empreses se’n reduïen els efectes. Però en cap moment oferta i demanda s’havien vist afectades com durant el confinament.

La interacció entre Indústria i consumidors permet un flux de producte i diners necessari per al bon funcionament de l’economia. És un entramat amb diferents agents (empreses, financers, Estat, detallistes, transportistes, consumidors…) que interactuen entre si, alguns amb relacions directes, d’altres regulant i d’altres permetent que tot operi amb normalitat.

La crisi del 29 i la posterior Gran Depressió als Estats Units va provocar un estat de pànic que va contraure la demanda. Keynes, amb les seves polítiques, va proposar incentivar el consum a través, entre d’altres, de la injecció de diners als consumidors, i aquests reactivarien l’oferta. Va funcionar. 

Però què passa si per molts diners que donem a la gent, aquests no poden sortir de casa per a gastar-los? Què passa si per moltes ganes d’anar a un restaurant o a comprar roba, si per ric que se sigui, no s’hi pot anar perquè ni restauració ni comerciants estan oberts? Injectar diners per reactivar la demanda no és solució.

I pel costat de l’oferta? Mesures d’ajuda a les empreses com baixades d’impostos de la matèria primera o subvencions a la producció podien ser efectives? Si no hi ha manera de vendre el producte, o fins i tot ni tan sols de produir-lo perquè els components o les matèries primeres no arriben, de res serveix tenir més recursos econòmics. Shock d’oferta insalvable

Així doncs, aquesta nova situació el què exigia eren mesures de contenció més que d’activació. Per fer un símil, mesures per deixar l’Economia al ralentí. Un torniquet per parar l’hemorràgia fins a poder curar al ferit.

Els ERTO com a solució temporal per a les empreses

Així doncs, estem ara davant una nova crisi però amb més capacitat d’adaptar salaris i contractes. De fet vam veure a finals de març, que una de les primeres mesures de l’Estat va ser crear la normativa referent als ERTO per adaptar-los a la COVID-19. Els Expedients de Regulació Temporals (ERTO) són acomiadaments temporals i per tant sempre necessiten una data de reincorporació del treballador a l’empresa. Es va intentar que l’empresa tingués les màximes facilitats per fer ERTOs i així, d’una banda salvar la reducció dràstica d’ingressos i aconseguir la subsistència d’aquesta, i per un altre que aquests acomiadaments fossin temporals i no definitius (ERO).

Les especificitats d’aquests ERTOs van ser que, d’una banda, els perjudicis de la COVID-19 podien considerar-se una de les causes de força major per sol·licitar l’acomiadament temporal, i la segona (i aquí la mesura més excepcional), que la data de reincorporació no era fixa, sinó subjecta a la fi de l’estat d’alarma.

En aquest sentit va ser una bona reacció de Govern, però la gestió dels ERTOs va ser una mica més difícil del que es va anunciar i a més sembla que no es va calcular del tot bé el cost per a l’Estat i, per tant, es van imposar condicions més restrictives de les ideals, en un cas com el viscut.

El bon funcionament dels ERTOs junt amb la supervivència de les empreses és clau per minimitzar les conseqüències de la crisi sobre el mercat de treball

La supervivència de les empreses

empresa vacía

A l’inici de la pandèmia, el Ministeri va crear a través de l’Institut de Crèdit Oficial unes condicions de préstecs (els famosos préstecs ICO) amb un tipus d’interès molt baix (al voltant de l’1,5%) i unes mesures de devolució flexibles, perquè les empreses amb problemes s’acollissin a elles. Així doncs, un pla de crèdit a les empreses i una facilitat d’acomiadament temporal haurien de ser mesures per pal·liar els efectes negatius sobre les empreses i la ràpida recuperació de l’activitat i dels seus treballadors.

El gran problema és que el cost és molt elevat i el nivell de deute públic no permet gaire marge d’actuació. En qualsevol cas, molt menor del necessari. L’aparentment desescalada i tornada a l’activitat sembla estar provocada per la incapacitat econòmica de l’Estat per mantenir aquestes polítiques elevades de despesa. Costa accedir als ICO i els ERTOs no s’estan pagant tots amb la puntualitat pactada.

Els ERTOs ajuden a la supervivència de l’empresa però a la vegada mantenen cert nivell d’ingressos per part dels treballadors, passen a cobrar l’atur, i també, molt important, mantenen la confiança d’aquests, ja que tenen assegurats la recuperació del lloc de treball.

Aquests ingressos, encara que menors, i aquesta confiança (sempre supeditada al fet que l’empresa sobrevisqui a la crisi) són elements claus primordials per al segon factor clau per a una bona recuperació de l’economia, el consum.

Tot i estar l’economia en un estat de mitja letargia, la gent ha seguit consumint. I no només en productes alimentació o de primera necessitat. Amazon i altres empreses de distribució han vist multiplicar-les comandes i la seva activitat ha crescut de manera tan exponencial que han hagut d’ampliar la seva flota de repartidors. El consum està mantenint certs nivells, encara que sigui a ralentí. I són els consumidors els que tenen la capacitat de reactivar l’economia.

Flexibilitat i atur

jardiner treball

Hem vist que les reformes del mercat laboral han anat encaminades a flexibilitzar el mercat laboral. La temporalitat ha arribat a suposar un 35% del total de contractes realitzats a Espanya (sent 3 vegades més gran que la mitjana de la Unió Europea). Això es reflecteix en una capacitat de mimetisme de l’ocupació a l’Economia, i de fet, fa que el nivell de fluctuació sigui més alt, havent-hi més ocupació en èpoques d’expansió i més destrucció en crisi. Les conseqüències a curt termini seran pitjors però també ajuda a la recontractació en cas de reactivació de l’economia.

Com en la majoria dels casos anteriors, el pas del temps serà clau. I la durada de la crisi sanitària de la COVID-19 tindrà una relació directa amb la durada de la crisi econòmica posterior. S’ha estimat que cada mes suposa mig any de recessió.

Els sectors i professions en risc en el mercat de treball

És, doncs, una guerra contrarellotge, contra la desaparició d’empreses. El temps és clau per saber quines empreses patiran i que tipologia de treball patirà més i es convertirà en atur de llarga durada. Al principi, la indústria dedicada al consum de béns de no primera necessitat va semblar la que més patiria, i patirà, però el següent sector que està en risc no és altre que el turisme (i la restauració), tan important en la nostra economia i clau per a la recuperació de la feina a l’estiu.

En l’àmbit econòmic, l’economia espanyola s’ha recuperat creant les mateixes dependències que abans de la crisi de l’any 2007, el turisme i especialment, encara que no en tanta magnitud, la construcció.

A més, la crisi de llocs de treball en la construcció en el període 2007 – 2013 va provocar un augment d’atur de llarga durada i estructural. Un dels majors problemes va ser el desajust educatiu que es va produir. Els aturats de la construcció en gran manera tenien formació baixa i a més molt específica. Per contra, el que demanava l’economia eren llocs de treball de mitjana o alta qualificació, amb altres competències i amb capacitat d’adaptació. Es genera amb això un perillós desajust, que dificulta la recuperació de l’ocupació.

Sigui com sigui, la bombolla immobiliària va ser una de les causes que va provocar l’anterior crisi. L’excessiva despesa en el sector immobiliari va provocar que l’economia es desequilibrés i conseqüentment la construcció va ser un dels sectors més afectats pel que fa a destrucció de llocs de treball.

La situació és crítica, però cal treure’n profit. La crisi obra noves oportunitats de negoci, noves maneres de treballar, i permet evitar tot allò innecessari. És clau que apliquem aquest aprenentatge no només per evitar tornar-nos a trobar en una situació similar, sinó que per a construir una economia i uns mecanismes de consum, i fins i tot de convivència, millor a partir de l’experiència viscuda. Fem-nos, per exemple, la pregunta de si cal desplaçar-nos per anar a treballar.


(Visited 175 times, 1 visits today)
Autor / Autora
És professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Doctor en Economia per la UOC.
Comentaris
Deixa un comentari