Lluitar contra la inflació o reactivar l’economia?

Després de deu anys de tipus d’interès en nivells del 0%, el Consell de Govern del Banc Central Europeu (BCE) ha decidit apujar-los per lluitar contra la inflació. Probablement, els elements externs que afecten l’economia fan que sigui necessari, però, com afectarà una pujada del tipus en un període d’incertesa com l’actual? És una bona política monetària? Quins costos tindrà?

L’estagflació és un estat poc habitual en l’economia i que defineix èpoques de crisis amb altes taxes d’inflació. Els períodes recessius acostumen a anar acompanyats de baixades en els preus i els de bonança estan lligats a la inflació. A més, per solucionar etapes de crisis, davant la necessitat de reactivar el consum, s’acostumen a mantenir tipus d’interès baixos que afavoreixin la facilitat de crèdit i reactivin el consum.

El problema és quan, com passa ara, l’economia viu un període difícil (jo no parlaria encara de crisi) i a la vegada els nivells de preus són alts, ja que no es poden aplicar polítiques monetàries expansives que generarien més inflació.

Un període de gran incertesa econòmica

I per què hem arribat a aquesta situació? Els factors són diversos i cal analitzar-los. D’una banda, ens hem de plantejar si estem en una crisi. Al voltant de març de 2020 l’economia catalana, però també mundial, es va paralitzar, fruit d’un doble xoc d’oferta i demanda, i va provocar un declivi important de l’economia. Si bé la baixada del 18% del PIB durant el segon semestre costaria de recuperar, l’economia va demostrar que volia reactivar-se i en el tercer semestre del 2020 va créixer un 16% (consolidant un retrocés de l’11% el 2020 i un creixement el 2021 del 5%, que no s’ha pogut consolidar a causa de la inestabilitat econòmica). Més enllà d’això, altres indicadors, especialment els relacionats amb el mercat de treball com l’atur o l’ocupació, no només van recuperar els valors prepandèmics sinó que els han superat (les darreres dades d’afiliació a la seguretat social són comparables als de l’època precrisi del 2008, per tant, suposen un màxim dels darrers quinze anys).

Cal analitzar realment en quin moment del cicle estem i serà el temps qui demostrarà si la recuperació ha estat real o els desequilibris generats pel sotrac pandèmic i per altres factors dels quals ara en parlarem ens portarà a una nova crisi. Jo, malgrat tots els problemes i totes les alarmes, tinc dubtes i penso que ens en sortirem.

Tot plegat ajuda a entendre que l’economia està a la corda fluixa, però encara caminant per ella. I a més amb certa fortalesa. I és aquesta fortalesa que camina per sobre les brases la que genera inflació. Un període relativament llarg sense consumir va ser crític per l’economia i va acabar amb alguns negocis, però a la vegada va generar estalvi i ganes de reactivar-se. Liquiditat + ànsies de consum són generadores d’inflació. Heus aquí una de les causes.

La següent és que el Banc Central Europeu, de moment, es manté en tipus d’interès reduïts, malgrat la pujada de juliol, per por a caure en recessió. Els tipus d’interès baixos desincentiven l’estalvi en dipòsits i afavoreixen el consum. El cost d’oportunitat de gastar els diners versus invertir en algun producte monetari generador d’interès és molt baix. I a la vegada el cost de demanar crèdit és barat. Tot plegat es tradueix en una paraula: consum. I el consum genera inflació.

Si continuem analitzant, trobem tres nous factors generadors de pujades de preus i que estan força interrelacionats: la falta de subministraments, el cost de les matèries primeres i la guerra d’Ucraïna.

Està clar que no es pot analitzar un sense els altres, però intentem fer-ho de manera independent i veient-ne els efectes:

Qualsevol material de microeconomia explica que el preu es fixa mitjançant l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Quan reduïm l’oferta i es manté o augmenta la demanda, els preus es disparen. El fet que faltin subministraments, sigui per la causa que sigui, fa que es redueixi la producció, que augmentin els terminis de lliurament i conseqüentment que augmentin els preus. L’oferta, davant la poca capacitat de produir, sap que vendrà tot encara que pugi preus, a més utilitza aquesta pujada per compensar el menor nombre de vendes. Un exemple clar són les empreses de lloguer de vehicles. Si en sou clients habituals veureu que el seu preu s’ha multiplicat per 3 o per 4. I la resposta és “no tenim flota”. Encara que vulguin, la indústria automobilística no proveeix de cotxes a les empreses i aquestes tenen molt limitat el nombre de vehicles.

També ha pujat molt el cost de les matèries primeres, generant així un major cost de producció que es trasllada als clients. Crisis d’aquest tipus n’hi ha hagut moltes (la del petroli del 73 n’és un exemple). Les matèries primeres, com el seu nom indica, estan a la base de la cadena de producció i, per tant, si es parteix de costos alts, és evident que el resultat final també patirà de pujades de preus. I les matèries primeres no són només els tomàquets per un restaurant sinó que ho és també l’energia: l’energia per moure les màquines, per il·luminar una botiga o per transportar el producte. Tot al voltant de la cadena de producció s’ha encarit en sobre manera… inflació.

La guerra d’Ucraïna afecta clarament en tot el que hem parlat, però és un factor més. Com a proveïdor de gas a Alemanya, primera potència europea, fa que pugi el cost del gas i l’electricitat. A la vegada Ucraïna és font de recursos d’altres països europeus (gran exportador de cereals, per exemple) i, tal com hem dit abans, les restriccions i augment de costos d’aquests productes generen pujades de preu.

Podem concloure, per tant, que la inflació té lògica en l’etapa actual, però és un problema a l’hora d’aplicar polítiques expansives que ajudin a reactivar definitivament l’economia. En conseqüència, estem en un període de gran incertesa, que no de recessió, i no es poden aplicar les mesures habituals per frenar-la. De fet, ni es poden ni tampoc està clara la seva efectivitat. Per altra banda, les causes generadores d’incertesa són relativament incontrolables (pandèmies, guerres…) a diferència de la crisi del 2008 en què es coneixien els errors de l’economia i, per tant, la manera de solucionar-los (amb més o menys temps i dificultat).