La sostenibilitat com a horitzó al qual dirigir-nos

La situació creada per la pandèmia ha suposat un terratrèmol a escala econòmica i social arreu del món. Però també ha servit per replantejar-nos idees que semblaven indiscutibles i accelerar canvis estructurals.

La qüestió que pretén abordar el Cicle Retos, tal com va explicar en la presentació Alfredo Charques -delegat territorial de la UOC-, és si hem de reconstruir el model anterior o si aprofitem per construir un paradigma de futur diferent.

Aquest primer diàleg va estar dedicat a la sostenibilitat i va participar en ell August Corrons, director del Màster Universitari en Responsabilitat Social Corporativa de la UOC, i David Zabala, director general de la Fundación Naturklima. Va comptar amb la col·laboració d’Impact Hub Donostia i el va presentar la periodista d’ETB, Vanessa Sánchez.

El diàleg complet pot veure’s aquí.

Efectes de la pandèmia

La pandèmia, va començar explicant August Corrons, ha posat de manifest molts dels problemes que tenim com la nostra dependència excessiva del creixement econòmic, els alts nivells de desigualtat -tant de riquesa com de gènere-, la manca de coordinació entre països i entitats, la falta d’inversió en sanitat i investigació, la nostra excessiva dependència de les empreses i la recerca constant de resultats a curt termini, la manca de dades i estadístiques que permetin definir una política eficaç, etcètera.

Segons David Zabala, la pandèmia ha estat un cop per a les empreses i el mateix ha passat amb els recursos, cosa que hem vist en coses tan bàsiques com la falta màscares o de paper higiènic. Aquest moment va resultar clau per adonar-nos com som de vulnerables i que hem de replantejar el model econòmic i social. La pandèmia, en aquest sentit, ha estat un accelerador de l’canvi.

Què és la responsabilitat social corporativa?

Responsabilitat social, sostenibilitat o desenvolupament sostenible són conceptes intercanviables, tal com va assegurar Corrons. Tots ells es refereixen al compromís que adquireix una empresa per tenir en compte els impactes que genera i els recursos que utilitza en aquests cinc àmbits: econòmic, ambiental, social, laboral i de bon govern. Aquesta responsabilitat ha de ser integral i integrada. És a dir, ha d’afectar totes les àrees, totes les etapes i tots els processos dins de l’empresa.

Zabala, per la seva banda, es va mostrar partidari que la responsabilitat social vagi molt més enllà de determinades accions filantròpiques o d’un departament aïllat de l’empresa. La responsabilitat social implica que les empreses no només han d’aportar valor als seus accionistes, sinó també a tots els grups d’interès, i s’ha de desenvolupar una estratègia concreta per a cada un d’ells: treballadors, clients, proveïdors, la societat en general i el planeta.

El nostre poder com a consumidors

Segons Corrons, abans de ser sostenible marcava una diferència respecte a la competència. Ara la responsabilitat social és ja una exigència. Les grans empreses que no siguin sostenibles no tindran sortida perquè els clients miren molt el que compren, com s’ha fabricat, amb quins materials, en quines condicions … Diversos estudis demostren que els clients estan disposats a pagar més si es garanteixen una sèrie de condicions que tenen a veure amb la responsabilitat social.

Zabala va parlar de tres grans motors del canvi: la normativa, les tendències de consum i les empreses amb grans cadenes de valor, que forcen als seus proveïdors perquè girin també cap a la sostenibilitat. De les tres, la més poderosa és el nostre poder com a consumidors perquè, tal com sol dir-se, cada vegada que comprem estem votant pel món que volem.

Sancions o incentius per al canvi?

Zabala es va mostrar partidari de dissenyar incentius perquè les empreses apostin per la sostenibilitat, encara que va reconèixer que les dues eines són necessàries i que moltes vegades el més ràpid és recórrer a la normativa. El perill, en aquest últim cas, és el de crear una legislació molt difícil de complir i a la qual només les grans empreses puguin adaptar-se.

També Corrons considera que la clau perquè el món sigui cada vegada més sostenible implica trobar l’equilibri entre els incentius i les sancions. Encara que cal tenir molt presents les necessitats concretes de cada moment, especialment en èpoques de crisi, com l’actual, quan la prioritat de moltes empreses és pagar les nòmines, i això limita o impedeix prendre totes les mesures que voldrien.

Petites o grans empreses, quines són més sostenibles?

Les grans empreses, segons Zabala, poden permetre tenir un departament de responsabilitat social i una pime no, però això no vol dir que no puguin fer altres coses. L’objectiu és anar avançant i ser cada dia una mica més sostenible. El primer pas per a això és saber en quina situació estem. Les pimes poden recolzar-se en les institucions que les ajuden o en petites consultores per saber quin impacte té la seva empresa i quines mesures poden prendre. Però sense atabalar-se.

Corrons va destacar alguns aspectes que no necessiten un gran pressupost i que contribueixen al fet que les empreses siguin més sostenibles, com comprar de manera més responsable, innovar en processos, la gestió de la diversitat referida als recursos humans o la conciliació de la vida familiar. Fins i tot des d’un punt de vista egoista, poden implicar un retorn per a l’empresa, una millor imatge de marca, ajudar a captar talent o a fidelitzar als consumidors. La sostenibilitat, en definitiva, acaba resultant positiva per al planeta, per a la societat i per a la mateixa empresa.

És possible o desitjable un creixement perpetu?

L’objectiu ha de ser el creixement o el creixement es tracta més aviat d’una eina per garantir una sèrie de condicions com el compliment dels drets humans?, es va preguntar Corrons. Perquè, segons va afirmar, el resultat d’exigir un creixement constant l’estem veient. El problema és que qui més pot fer per canviar el sistema és qui menys interès té en què es produeixi aquest canvi. Davant d’això, va recordar la importància de les iniciatives de base i de l’activisme per buscar un nou paradigma partint de petites mesures.

Zabala va preferir parlar de desenvolupament abans que de creixement, perquè tendim a veure el creixement com una cosa sempre positiva i moltes vegades el preu que altres paguen per ell -treballadors, proveïdors, medi ambient … – és molt alt. El problema, en tot cas, és determinar com mesurem aquest desenvolupament i quins indicadors tenim en compte.

Com podem evitar que els productes sostenibles siguin més cars?

Corrons va reconèixer l’existència d’aquest sobrecost, però va assegurar que acabarà per reduir-se quan creixi el consum d’aquest tipus de productes i les empreses es mostrin més competitives. Una altra opció que va esmentar, en l’àmbit de les sancions, és la de penalitzar o gravar a aquelles empreses que treballen amb determinades matèries primeres, que no tracten de manera adequada als treballadors, etcètera

Zabala, en canvi, a l’hora de reduir aquests preus, es va mostrar partidari d’afavorir la producció local i la reindustrialització de sectors que s’han anat perdent. D’aquesta manera, no només estalviaríem des d’un punt de vista econòmic, sinó també de l’impacte ecològic.

Quin paper ha de jugar la universitat en aquest procés?

Corrons va distingir tres grans línies d’actuació per afavorir la sostenibilitat per part de la universitat. La primera és la docència, perquè a través de l’aprenentatge podem fomentar que els estudiants treballin una sèrie de competències relacionades amb el medi ambient, el foment de la diversitat, les decisions ètiques i sostenibles, etcètera. La segona tindria a veure amb la investigació per aconseguir tot aquest coneixement relacionat amb aquests temes que encara ens falta.

Finalment, hi ha la transferència o la col·laboració amb empreses perquè el coneixement no es quedi a la universitat i tota la societat pugui beneficiar-se’n mitjançant la realització de pràctiques, i els convenis o projectes col·laboratius amb les empreses. Sense oblidar que la universitat és una organització més i, per tant, també ha de ser socialment responsable.