El dilema del presoner: una mirada a l’Economia Col·laborativa des de la Teoria de Jocs

29 juliol, 2019

En l’Economia Col·laborativa, la confiança és fonamental per establir relacions entre usuaris, per a la cooperació, però necessita d’interaccions de repetició futures abans que pugui emergir de forma consistent.

John F. Nash

El matemàtic nord-americà John F. Nash, guanyador del Premi Nobel d’economia l’any 1994 i conegut pel gran públic a partir de la película “Una ment meravellosa” (2001), va afirmar que la declaració sobre l’economia del benestar d’Adam Smith que diu que “la mà invisible de la competència del mercat converteix l’interès individual en interès comú” era incompleta. Segons Nash “una societat maximitza el nivell de benestar quan cadascun dels seus  individus actua en benefici del seu propi benestar, però sense perdre de vista el benestar dels demés individus”.

Aquest raonament és el fonament del que es coneix com equilibri de Nash, un dels principals conceptes de la Teoria de Jocs. Nash va plantejar que en qualsevol negociació es pot arribar a un punt d’equilibri en el qual qualsevol dels agents implicats en la negociació no pot desviar-se’n sense patir pèrdues. En moltes situacions, la decisió d’actuar de manera independent, aïllada, en un intent de maximitzar el propi interés, pot conduir paradoxalment a un punt en el qual el benefici obtingut no sigui l’òptim. Les decisions que un pren depenen també de les decisions que prenen els altres. Per tant, cadascú ha de buscar la millor opció possible però sempre basant-se en el que la resta pugui estar fent.

El dilema del presoner com a exemple

Un exemple clar i senzill de la importància de considerar les decisions dels altres a l’hora de prendre la d’un mateix el trobem en el clàssic joc del dilema del presoner:

“Dos presoners A i B acusats de cometre un crim són interrogats per la policia. Estan aïllats i no es poden comunicar entre ells. La policia els explica que tenen dues estratègies possibles: confessar que ho han fet o no. Els hi diu també que si un d’ells confessa i l’altre no, el que ha confessat serà alliberat i l’altre passarà 10 anys a la presó. I que si cap d’ells confessa, només els tancaran durant 1 any. En canvi, si tots dos confessen que ho han fet, aleshores cadascú d’ells serà empresonat 5 anys.“

Des del punt de vista de la Teoria de Jocs, la millor estratègia per a cada pres (equilibri de Nash) és confessar que han comés el crim. Tot i que la cooperació mútua (no confessar) conduiria a un millor resultat (tots dos només passarien un any a la presó), si un pres escull cooperar amb l’altre i l’altre no, el resultat obtingut pel primer seria encara pitjor. Atès que cap dels detinguts no sap si l’altre l’ha acusat o no, el millor és dir que han comés el crim. Per tant, quan cada presoner persegueix només el seu propi interès, tots dos acaben pitjor del que hauria estat si haguessin actuat d’una altra manera, en aquest cas, cooperant i no confessant. Aquest senzill exemple mostra com la falta de confiança condueix a resultats dolents per a ambdues parts. I també posa en valor l’afirmació de John Nash sobre la declaració d’Adam Smith: la creença errònia de que les opcions “racionals” són sempre aquelles que semblen anar a favor (només) de l’interès propi. Si tots dos presos persegueixen els seus interessos individuals (no cooperant), tots dos acabaran perdent. En canvi, si busquen l’interès comú (cooperant), tots dos acabaran guanyant (o en aquest cas, perdent menys).

L’elecció de l’estratègia hagués canviat si els presoners haguessin tingut l’oportunitat de parlar entre ells? En el cas que haguessin pogut interaccionar, està clar que la millor opció que tindrien seria acordar que dirien que no han comés el crim. Però tot i així, no n’hi ha prou en arribar a aquest acord, ja que la clau està en saber si tots dos confien en que l’altre mantindrà el seu acord davant de la policia. I a més, tot i que un pres pugui confiar en l’altre, no sap si ell serà finalment de la confiança de l’altre jugador. Si això passa, tindrà dubtes (raonables) per mantenir l’acord i la percepció de que el millor que pot fer és trencar-lo. Per tant, malgrat hagin pogut parlar entre ells, acabaran confessant igualment el crim. En conseqüència, es fa evident que un punt rellevant per assolir el millor resultat possible està en l’establiment d’una relació sòlida i real de confiança entre les parts. Cercar aquest compromís entre els agents implicats és fonamental per assolir el bé comú.

La interacció repetida és clau per establir confiança

Anatol Rapoport

Basat en aquest joc del dilema del presoner, l’any 1979 el professor Robert Axelrod de la Universitat de Michigan va organitzar un torneig informàtic amb l’objectiu de comprendre l’evolució de la cooperació. Volia analitzar com la cooperació (confiabilitat) podia emergir a través de la interacció repetida entre jugadors al llarg del temps. Els participants en aquest torneig havien de presentar programes que definissin la millor selecció d’estratègies d’un jugador a l’hora d’enfrontar-se a 200 partides successives del joc del dilema del presoner. De les 14 propostes que va rebre, la guanyadora va ser la formulada per Anatol Rapoport, professor de matemàtiques i psicologia de la Universitat de Toronto. La seva proposta, coneguda com tit-for-tat (ull per ull) va ser, també, la més senzilla de totes les que es varen presentar: el jugador havia de començar cooperant (és a dir, no confessant res a la policia), i després fer el mateix que l’oponent havia fet en la partida anterior. Temps després, el professor Axelrod va organitzar una altra competició de característiques similars i amb una participació més elevada (62 propostes). En aquesta nova competició, la solució del professor Rapoport tornaria a ser la guanyadora.

La proposta tit-for-tat penalitza a l’oponent per un comportament individualista (de no cooperació) i en canvi el recompensa per un comportament cooperatiu. L’estratègia va resultar ser la més eficaç, mostrant els clars avantatges de la cooperació, la reciprocitat i la confiança, en el marc d’una col·laboració sostinguda. Amb aquest exemple es demostrava com l’evolució de la cooperació podia fer apareixen la necessària confiança entre els jugadors per tal d’assolir un bé comú més elevat.

Els fonaments de l’economia col·laborativa

Col·laboració. Cooperació. Bé comú. Confiança. Tots aquests termes que han anat sortint en aquest article, i que a través del Dilema del Presoner hem vist com es relacionaven entre ells, constitueixen els fonaments de l’anomenada Economia Col·laborativa. Dissenyar espais de confiança entre usuaris en els quals puguin cooperar, compartir, col·laborar per obtenir un benefici conjunt és precisament el principal objectiu. La confiança és fonamental per establir relacions entre usuaris, però necessita d’interaccions de repetició futures abans que pugui emergir de forma consistent (com en la proposta tit-for-tat).

Les plataformes tecnològiques sobre les quals es desenvolupa l’economia col·laborativa permeten construir perfils de confiança, recuperar informació sobre l’historial de transaccions, contractar assegurances o recollir les valoracions d’altres usuaris. Tot això ajuda a crear certs nivells de confiabilitat, però sempre són els participants en la transacció els qui poden decidir en el darrer moment si jugar honestament entre ells o no. El problema està en que en la majoria dels casos aquesta transacció (relació) és puntual i no es va repetint en el temps. I per tant és força complicat que es pugui establir un nivell de confiança sòlid i real entre les diferents parts.

Sempre hi haurà lloc per a la desconfiança, encara que sigui lleu. I com en el cas del dilema del presoner, sempre hi haurà una certa tendència a tenir una visió individual del joc i a no seleccionar les millors estratègies que condueixin al millor resultat conjunt possible.

(Visited 373 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Catedràtic de Mètodes Quantitatius per a l'Economia i l'Empresa als Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i director del programa de doctorat d'ADE a la UOC. És membre del grup de recerca Digital Business Research (DigiBiz).
Comentaris
Deixa un comentari