Sindillar. Una experiència d’autogestió política i cultural

Aida Sánchez de Serdio Martín

El Sindicat de Treballadores de la Llar i les Cures Sindillar és un sindicat independent de dones treballadores de la llar i la cura que neix a finals del 2011. Des del seu inici forma part del projecte del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (La Bonne), amb el que comparteix treball conjunt i seu a l’edifici del Carrer Sant Pere més Baix 7-9 de Barcelona, encara que la major part de les seves integrants no son necessàriament residents a la zona.

Sindillar agrupa sobretot dones migrants en diverses situacions de residència, i la seva acció combina el front polític i el cultural. Per una banda ofereix un servei d’assessoria legal especialitzat en estrangeria i dret laboral i du a terme mobilitzacions. Per altra, genera projectes que combinen art, producció cultural, pensament, formació i acció política, que es consideren indissociables de la defensa dels drets laborals i de ciutadania.

Algunes de les seves línies de treball cultural son:

• Activisme tèxtil (projecte de “Brodat subversiu” i venda de productes tèxtils).
• Performance, arts escèniques, vídeo (projectes “Madremanya”, “Rebomboris”, taller de teatre de l’oprimida, art-teràpia, dansa, etc.).
• Rutes urbanes (“Ruta antirracista de les cures”, etc.).
• Sobirania alimentària (projecte de càtering i autoocupació “Saberes i sabores”, hort urbà “Guardianas de la Tierra” a Can Batlló).
• Formació i autoformació (formació per a centres educatius i entitats, jornades “Migròctones”, etc.).

Aquesta acció es du a terme des de l’autogestió, en la mesura que Sindillar no forma part de cap organització oficial, ja sigui pública o privada, i pren les decisions sobre una estructura d’assemblea setmanal i equip coordinador. Les seves fonts de finançament son els ingressos per projectes presentats a convocatòries públiques, o els autogenerats per la prestació de serveis de càtering, la venda de productes tèxtils o la realització de formacions.

En relació amb el paper de la cultura, l’autogestió es manifesta en una posició d’agenciament orientada tant a dotar-se dels propis mitjans per produir cultura (legitimada i no legitimada) com a crear contextos per a la seva difusió, tant orientats a la pròpia organització (autoformació, autocures, mobilització política) com a l’esfera pública (projectes culturals i artístics, exposicions, conferències, etc.). Per altra banda, aquesta aposta per l’autogestió i el voluntarisme activista també comporta una situació de precarietat material i organitzativa.

El cas de Sindillar permet explorar diverses de les qüestions que planteja el projecte DEPART sobre l’equitat en la participació cultural:

• Quins factors condicionen, al territori o comunitat estudiada, les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural de la ciutat? Quin pes tenen, en concret, el territori (“codi postal”), l’origen i el gènere?

Sindillar desenvolupa la seva acció cultural precisament per desafiar les exclusions que suposa el fet que les seves integrants siguin dones, migrants (de vegades en situació administrativa irregular), i treballadores domèstiques. Aquest triple encasellament identitari dificulta que es reconegui la seva expertesa cultural i els coneixements previs que puguin tenir (com per exemple producció cultural pròpia o títols acadèmics). Per altra banda tenen feines que impliquen horaris llargs, poca remuneració i de vegades poca possibilitat de mobilitat si són treballadores domèstiques en règim intern. 

• Quin tipus de respostes s’implementen per fer front a aquestes desigualtats? Quin lloc hi ocupen els “actius culturals” (espais, persones i comunitats de referència en la vida cultural)?

Les respostes que implementa Sindillar davant d’aquesta situació son diverses:

• Vincular l’empoderament laboral i econòmic amb la pràctica cultural en totes les seves accions com a col·lectiu, des de les perspectives del feminisme antirracista.
• Reclamar el dret al temps d’oci lliure, les cures i l’autoformació plaent (per contra de l’exigència d’orientar el temps lliure de les persones migrants a la formació per a l’empleabilitat i la “integració” cultural).
• Prendre la iniciativa a l’hora d’ocupar identitats i espais culturals (per exemple definint-se com artistes emergents en projectes artístics convidats per institucions culturals, o tenint la seu en un edifici “cultural” com és l’Espai Francesca Bonnemaison).
• Associar-se amb altres persones i col·lectius socials i culturals per assolir més capacitats (La Bonne, Las Kellys, RESAD, Grec, Santa Mònica, Loop, etc.) 

• Quins són els resultats dels projectes/programes en relació amb les desigualtats preexistents?

A partir de la recerca realitzada fins el moment, mitjançant entrevistes inicials, observació participant i revisió documental, es percep com aquestes estratègies i projectes han enfortit el sentit d’empoderament del col·lectiu que conforma Sindillar. Això s’evidencia en la presència constant d’unes 40-50 dones a les assemblees setmanals; la gradual renovació de l’equip coordinador; la participació freqüent en projectes organitzats per institucions culturals; i la creixent competència cultural, professional i política de les integrants. En les properes fases de la recerca, a través d’entrevistes en profunditat a participants i coordinadores del projecte, caldrà explorar com això és experimentat de manera personal per les seves integrants, i quin impacte té aquesta experiència en la seva participació cultural en altres àmbits més enllà de Sindillar. També és necessari plantejar quins son els desafiaments pel que fa a la sostenibilitat, renovació i continuïtat del projecte a mitjà i llarg termini. I fins a quin punt és un model extrapolable a altres contextos i col·lectius.