Publicacions

Si la història de les polítiques culturals és la història de la cerca de la seva legitimitat, què suposa en aquest sentit la incorporació del paradigma dels drets culturals? Per donar resposta a aquesta pregunta, l’article fa un balanç de l’autogovern en l’àmbit de les polítiques culturals a Catalunya i analitza, específicament, l’Avantprojecte de llei de drets culturals de Catalunya. La lògica sectorial, combinada amb el marc de la normalització cultural, ha funcionat com a principal font de la legitimació de l’autogovern, molt més que la mateixa idea dels drets culturals i la lluita contra les desigualtats socials que en condicionen l’exercici. Per això la proposta de desenvolupament d’una llei de drets culturals a Catalunya és de màxima rellevància. A partir d’una anàlisi basada en quatre criteris (univocitat, multidimensionalitat, exigibilitat i justiciabilitat), l’article assenyala potencialitats, però també limitacions, de l’Avantprojecte de llei per ampliar les lògiques de legitimació de les polítiques culturals a Catalunya.

Les grans institucions culturals han estat assignades objectius que van molt més enllà dels seus esforços artístics convencionals. Les cases d’òpera no són una excepció. Una de les estratègies que intenten és posar en escena produccions comunitàries, però com encaixa aquesta activitat en institucions que busquen l’“excel·lència artística”? Ens centrem en un estudi de cas del Gran Teatre del Liceu, Barcelona, i primerament analitzem fins a quin punt les produccions posades en escena per grans institucions culturals poden considerar-se programes basats en la comunitat. En segon lloc, analitzem si aquests programes són realistes en termes d’arribar a la seva població objectiu. Finalment, estudiem el grau de participació aconseguit. Per fer-ho, revisem els conceptes d’accés i participació per construir el nostre propi marc analític. També seguim una metodologia qualitativa i quantitativa, realitzant entrevistes i distribuïnt un qüestionari als participants. Creiem que la nostra recerca i els resultats són rellevants tant des d’un punt de vista analític com empíric: en termes d’accés, el Liceu va treballar per corregir la infrarrepresentació dels grups minoritaris en formes artístiques que obtenen finançament públic, però aquests esforços van ser limitats; pel que fa a la participació, l’òpera va ser desenvolupada per, amb i per la comunitat segons l’acció analitzada, i va combinar crowd-sourcing, co-creació i accions de l’audiència com a artistes.

Aquest article, titulat El problema de les desigualtats socio-territorials en les polítiques culturals: Desvelant els marcs de polítiques a través de les polítiques culturals de Barcelona (2019–2023), publicat a Poetics (Q1), investiga com els marcs de polítiques culturals modelen les desigualtats socio-territorials en entorns urbans. Utilitzant una perspectiva teòrica de marcs de polítiques, l’estudi identifica tres marcs principals: constitutiu, participatiu i d’equitat interseccional. La investigació analitza documents de polítiques culturals i entrevistes amb els stakeholders clau per revelar tensions i limitacions dins d’aquests marcs, especialment en relació amb les pràctiques culturals legitimades i no legitimades. Els resultats subratllen l’existència d’un enfocament complex sobre la desigualtat cultural, i la necessitat d’integrar la interseccionalitat i la participació multidimensional més enllà dels marcs tradicionals de polítiques públiques en cultura.