Jornada ImCreA (Imaginaris i pràctiques de la creació audiovisual): “Com imaginem el present?”

La imaginació és la facultat il·limitada de creació tant individual com col·lectiva. La pràctica és l’exercici, íntim o compartit, de materialitzar i posar en comú la imaginació humana. El filòsof Cornelius Castoriadis es referia als “imaginaris instituients” com aquells dispositius col·lectius dels humans que, a partir de la imaginació pura (la creació mental d’imatges), eren capaços d’instituir nous mons. La usurpació del concepte d’“institució” feta al poder, mitjançant pràctiques que creen noves narratives instituients, centrarà l’interès de les jornades Com imaginem el present? A partir de diferents casos i veus locals, pretenem discutir sobre les utopies de futur a través de les imatges del present. 

 El programa Imaginaris i pràctiques de la creació audiovisual (ImCreA) té com a principal objectiu recuperar la teoria i el pensament crític entorn a la imatge i el paper de l’audiovisual en el món contemporani. Pretén reflexionar sobre la nostra relació amb la història (imaginaris de passat, present i futur), sobre els gèneres narratius i el gènere, sobre les dinàmiques entre creació i institucionalització, així com sobre la relació triangular entre creadors, gestors i societat.

Comença ImCreA

El 27 d’octubre passat va tenir lloc a Can Jaumandreu, la seu del Poblenou, Barcelona de la UOC, les jornades ImCreA: Imaginaris i pràctiques de la creació audiovisual (Com imaginem el present?).

La jornada va començar amb la presentació de l’acte amb Jordi Sánchez-Navarro, director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació. Donant peu a la reflexió de repensar el paper de la imatge, com la imatge ens ajuda a pensar el món.

Tensions i sinèrgies entre creació i institucionalització

Seguidament va començar la primera part de l’acte, moderat per Cristina Pujol Ozonas (professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació UOC), amb la taula rodona: Tensions i sinèrgies entre creació i institucionalització amb Eli Lloveras i Simona Malatesta.

Eli Lloveras, és membre fundadora de la Plataforma audiovisual experimental Hamaca. Des del 2006 ha impulsat projectes com el Cicle de Vídeo a la Gran Pantalla, on introduïa el vídeo a sales de cinema, o la primera antologia de vídeo en el context espanyol (Apologia/Antologia). I Simona Malatesta, llicenciada per la facultat d’Arquitectura del Politècnic de Milà i màster en comunicació dels mitjans. Membre del col·lectiu OVNI des del 2003. Ella és investigadora i autora de vídeos independents.

Eli Lloveras, va començar aquesta iniciativa amb la urgència del naixement del vídeo-art, amb referents com “Metrópolis”: El vídeo art experimental recull des de vídeo assaigs, documentació de performances, fins a videoclips. Com ella explica, va haver-hi la necessitat de crear un dels primers arxius de vídeo a l’Estat Espanyol, per manca de meroeteques, i per visibilitzar l’art audiovisual espanyol. Hamaca neix el 2007 fruit del diàleg entre l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya i la productora cultural YProductions. Com a resposta a l’absència de circuits de distribució i la manca de regulació econòmica al camp del vídeo, sorgeix la plataforma per professionalitzar aquestes pràctiques. Aquesta voluntat va ser emfatitzada per l’elecció del nom del projecte: Hamaca actua com a xarxa horitzontal que connecta les múltiples produccions de vídeo amb els espais de difusió i exhibició.

Cristina Pujol va iniciar la taula amb una veritat molt propera a les convidades del dia: “Sembla ser que ara tot acte creatiu té l’objectiu de transformar idees i obtenir-ne beneficis”. Les dues convidades lideren dos projectes que treballen l’art des d’una funció social i política. Com elles expliquen, tots dos projectes compten amb pressupostos molt baixos.

Lloveras explica que estan treballant amb col·lectius de gent més jove, i això els permet posar en contacte els artistes joves i més nous amb els pioners. Amb iniciatives com Els dimarts de vídeo a l’Arts de Santa Mònica on presenten temàtiques actuals amb peces d’arxiu. 

Lloveras fa visible la inestabilitat de la realitat: “A Hamaca estem contínuament col·laborant i participant amb espais més institucionals per mantenir viu l’arxiu i poder sostenir-nos a nivell estructural. És un motor que no para mai”.

Hamaca funciona amb convocatòries públiques per oferir a artistes audiovisuals la possibilitat de formar part de l’arxiu. Lloveras ens explica que les tendències dels materials rebuts aquest darrer any, arran de la pandèmia, han sigut al voltant dela  temàtica de La preocupació per la memòria històrica, el registre i l’arxiu personal, la subjectivitat narrativa, enfocaments més antropològics: visibilitat d’existències dissidents i els formats analògics.

“En el fons, s’està fent una tasca de servei públic obrint tot l’arxiu, contextualitzant-lo… però en comptes de fer-lo des d’una institució pública, s’està fent des de projectes independents”, conclou Lloveras.

Simona Malatesta presenta, OVNI, Observatori de Vídeo No Identificat, que va néixer el 1992. Amb l’objectiu de donar visibilitat a contingut audiovisual més enllà del que és convencional, amb una necessitat creativa, d’intercanvi d’obres. És un projecte de recerca estructurat temàticament que pretén incentivar i possibilitar una crítica de la cultura i la societat contemporànies, utilitzant estratègies basades en lús expansiu i heterodox del vídeo com a mitjà, la imatge fixa i el context web. El seu objectiu principal i prioritari és utilitzar fons públics per crear un fitxer durador i essencialment educatiu, obert i de lliure accés. És el primer arxiu de Barcelona dedicat exclusivament al vídeo i ús crític i independent del medi. Hamaca està amb residència a Hangar, treballant junts, compartit on centre de producció i Treball.

Simona explica que a OVNI tenen un servidor dedicat a Alemanya per emmagatzemar tot el material digital que forma part del seu fitxer.

“S’ha format un primer bloc de recerca que ha representat uns 30 anys de canvis amb imatges no comercials que cal documentar i definir per afrontar tot el que ha de venir” – Simona Malatesta. “A OVNI treballem en 3 nivells: Consulta local, que es va tancar el 2020 i la idea és tornar a obrir-la. Arxius online, que pesa poc i es carrega ràpid. Material en obert, que no considerem a la nostra propietat”, explica Malatesta. Va destacar que als inicis hi havia una tendència a la por de perdre el valor de les peces analògiques al mercat de l’art en digitalitzar-les. La por de no poder vendre mai més per la copyleft. La dualitat de la necessitat de poder compartir en obert peces artístiques, però la por de perdre el valor, perdre l’exclusivitat.

Totes dues conclouen amb la invitació a les institucions educatives a col·laborar, els agradaria que des dels àmbits educatius explorin més aquest tipus d’arxiu, sortir de les plataformes mainstreams que s’emporten tants consumidors de l’audiovisual.

“Els arxius tenim una ansietat de preservar, per la possible obsolència tecnològica urgent” – Eli Lloveras

Com Igansi conclou, Ovni i Hamaca, són exemples de clars exemples Imaginaris instituents, projectes que estan en marxa i que la seva potència és també la seva feblesa. Comunitats creatives amb poc pressupost però que gràcies a ella és possible visibilitzar qualsevol tipus de contingut de vídeo art que hi pugui haver.

Conversa: l’art de les imatges amb Albert Serra .Moderat per Ignasi Gozalo Salelles i el cineasta Albert Serra

Albert Serra, comença a dirigir pel·lícules a 2003, fins ara gairebé una desena de films . El seu primer llargmetratge va ser Crespià, the film not the village (2003), que no va arribar a estrenar-se comercialment. Però la pel·lícula que va iniciar la seva filmografia va ser Honor de cavalleria (2006), la seva segona pel·lícula, la qual es va presentar a la Quinzena de Realitzadors del Festival Internacional de Cinema de Cannes de 2006, i va ser seleccionada com una de les deu millors pel·lícules de l’any 2007 per la revista Cahiers du Cinéma. Pel camí d’assentar-se com a director d’autor i prestigi, el 2008 va dirigir El cant dels ocells, pel·lícula que mostra una nova perspectiva del mite dels reis mags. 

Ha col·laborat amb la Bienna del Venècia i amb la Documenta de Castle. Premis: Barcelona de Cine al 2006, Premi Guaidí, Premi Leopardo 2013, Premi Nacional de Cultura 2017, Premi Cannes per Liberté  i per A Certain Regard. Com la imatge pot arribar a crear nous imaginaris, la gran potència que tenen és fascinant.

Ignasi Gozalo Salelles, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació, comença la conversa amb reflexions sobre la imatge i la dilatació del temps en el cinema. 

Serra ho relaciona de seguida amb la imatge en moviment: “Al cinema, el temps i l’espai es confonen. No hi ha cap altre art en que tinguis el temps. Hi ha el teatre, però és immanipulable. En canvi, al cinema, el temps és manipulable.

Inesperadament, el cineasta Albert Serra va confessar que la literatura no té cap influència en la seva feina, però sí a la meva vida personal. “Haver utilitzat punts de partida literaris és més una tècnica per aproximar temes que la gent ja coneix” finalitza Serra.

La seva obsessió, com ell explica, és mantenir viva l’ambivalència que ens provoquen les imatges, que no quedi cap dels nostres 5 sentits fixat. L’Ignasi Gozalo, ho relaciona amb l’excés de les imatges que es pot convertir en una carència sensible, pot conduir-nos a la anestèsia dels sentits.

Gozalo, reprodueix en directe una seqüència d’Honor de Cavalleria (2006), immediatament Serra ens diu que “Moltes de les audàcies del film són experimentals. En aquesta pel·lícula veiem moments d’intimitat o situacions que no llegeixes en el llibre, volia que hi hagués aquest rerefons de joc conceptual”.

L’Albert Serra prossegueix: “la simbiosi entre l’espai i el temps fa que la pel·lícula El cant dels ocells (2009) sigui totalment plana, a diferència d’Honor de Cavalleria. Està rodada amb una profunditat de camp totalment extrema, no hi ha volum psicològic en els personatges”

Albert Serra explica una de les experiències de Els tres porquets (2013), on l’actor protagonista no coneixia el guió, només rebia les frases a través d’un audiòfon i les havia de repetir sense pensar-les gaire. És una pel·lícula de 101 hores amb Goethe, Hitler i Fassbinder com a protagonistes. Rodada a Kassel en fragments per ser projectada cada dia durant els tres mesos que dura “dOCUMENTA”. Es va presentar en un format d’instal·lació multipantalla. Amb aquest experiment cinematogràfic, Serra explora la performativitat del medi, però també la fidelitat als textos autobiogràfics i la construcció simbòlica de la història. Presentats com un flux continu de discurs, actors no professionals reciten les paraules atribuïdes a aquests personatges en tres llibres: ‘Converses amb Goethe’, de J.P. Eckermann, ‘Les converses privades’ d’Adolf Hitler i una col·lecció d’entrevistes amb Rainer Werner Fassbinder .

Finalment, veiem el tràiler del seu últim film on Albert Serra ens porta a la illa de Tahití, a la Polinesia Francesa. Una meditación sobre la dinámica del poder, on la figura del anti-heroi será protagonista en les dinàmiques d’aquest slow cinema.

“És més fàcil ser fidel a la realitat i ser totalment lliure”, afirma el cineasta Albert Serra, fent referència a l’experiència de filmar Pacifiction (2022) a Tahití.

L’Albert Serra va referenciar un parell de cops a Walter Benjamin, i és inevitable no relacionar aquesta jornada amb els seus ideals. L’autenticitat de l’obra d’art es contraposava amb el “valor d’exposició” i que per la seva condició reproductiva al digital, a Internet es perdria el valor de culte. Però com Benjamin, no preveiem es que el valor de la exhibició acabaria sent el nou ritual, el nou valor de culte. Actualment, la condició de la seva existència la marca la seva visibilitat.

Com Ingrid Guardiola reflexiona a L’ull i la navalla, ens trobem submergissos en una matriu audiovisual, envoltats de pantalls i inputs constants que duren segons, sense deixar-nos respir entre imatges. Ja passem del temps biològic, fins i tot del cronològic; ara ens trobem també immersos en el temps cronoscòpic, tot aquest temps que passem dins del món digital.

Régis Debray conclueix a Vida i mort de la imatge. Història de la mirada en Occident; amb el problema de la imatge digital, reflexiona que no té cos, doncs tampoc té ànima (W.Benjamin). I ara ens trobem en que les imatges només existeixen quan hi ha una mirada que es deposita sobre elles i son rescatades de l’anonimat, d’aquesta manera, fent-les circular per les xarxes, majoritàriament, xarxes socials

“Les imatges queden afectades per els ulls que l’observen” – Albert Serra

Registre audiovisual de la jornada:

• Taula rodona: Tensions i sinèrgies entre creació i institucionalització amb Eli Lloveras i Simona Malatesta: 

• Conversa sobre l’Art de les imatges amb Albert Serra: 

• Resum Jornada ImCreA | (Imaginaris i pràctiques de la creació audiovisual): Com imaginem el present?