Cohabitar en la vellesa: les persones grans com a agents d’innovació i canvi social

Cada vegada vivim més anys, i és inevitable pensar en el procés d’envelliment. És per això que el debat sobre els espais residencials destinats a les persones grans s’ha convertit en una qüestió rellevant que desperta respostes socials. Espanya se situa entre els països amb una esperança de vida més alta i experimenta un canvi demogràfic que deixa una població cada cop més envellida. No és un país per a nadons. El nombre de naixements cada vegada és més baix. A més, la pandèmia mundial provocada per la COVID-19 ha posat el focus en la gestió de les residències i l’atenció que rep la gent gran en aquests espais. 

Els nous reptes demogràfics i la resposta social que propicien han estat objecte de debat del seminari web Envelliment en comunitat: nous models habitacionals i de suport en la vellesa, organitzat pels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC en el marc del cicle de seminaris Els reptes de l’envelliment. Una mirada interdisciplinària a la vellesa.

“Les noves generacions de gent gran es converteixen en un nou actor que aporta solucions diferents per viure de manera col·laborativa”, va explicar Lluvi Farré, psicòleg social i membre del grup de recerca Care and Preparedness in the Network Society (CareNet), de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3), durant la seva intervenció en la jornada organitzada per la UOC. Aquestes noves generacions augmentaran al llarg de les pròximes dècades. Segons els estudis internacionals de prospectiva i les projeccions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), l’any 2050 Espanya serà el país més envellit del món, i un 40 % de la seva població tindrà més de seixanta anys. 

Davant aquest pronòstic, que ja comença a ser una realitat, la societat assisteix a l’auge de models arquitectònics que intenten donar noves respostes, com ara les comunitats de senior cohousing, que s’autoorganitzen per viure la vellesa de manera diferent, convivint entre iguals. Lluvi Farré va exposar les característiques d’alguns d’aquests models d’habitatge, les circumstàncies que els impulsen —que van més enllà de les xifres demogràfiques— i els efectes que tenen sobre l’envelliment de les persones i l’experiència de la vellesa. A més, l’investigador va presentar diversos casos d’estudi que formen part del projecte MOVICOMA, la primera recerca a escala estatal que analitza els factors d’emergència, desenvolupament i col·laboració, a més de l’impacte psicosocial de l’habitatge col·laboratiu entre persones grans. 

Els habitatges col·laboratius de gent gran són una modalitat que s’allunya del concepte de residència geriàtrica. El que es podria definir com a convivència col·laborativa (cohousing, en diversos països europeus) és un fenomen que va sorgir als anys setanta a Dinamarca i que es va estendre posteriorment pels Estats Units i el Canadà i per altres països del nostre continent, com ara Alemanya i Suïssa. “En el cas d’Espanya, el que hi ha és una modelització col·lectiva, de manera que trobem projectes molt diversos entre si i es fa difícil parlar d’un model únic. Amb tot, sí que es poden identificar una sèrie de característiques comunes”, va explicar Farré.

Quines característiques comunes tenen els diferents models d’habitatge col·laboratiu de gent gran?

Tots els models consisteixen en comunitats basades en l’autogestió i que s’organitzen habitualment en forma de cooperatives. Darrere dels projectes hi ha un grup motor que impulsa aquestes alternatives i que des del primer moment pensa i decideix com vol viure. Els membres d’aquestes comunitats estan implicats en el disseny dels espais, en la manera com volen ser cuidats i en altres aspectes que seran rellevants durant la vellesa. Gran part d’aquests projectes es basen en el desenvolupament de mecanismes de suport mutu, ja que el principi de comunitat és el que regeix el dia a dia. No obstant això, també preveuen la mutualització de diversos serveis, com ara el manteniment i la neteja de les instal·lacions, l’alimentació i, fins i tot, el suport, l’atenció i les cures professionals per a quan calgui.

Aquesta mena de projectes són agents actius de canvi: tenen voluntat de transformació social i de l’entorn. En aquest sentit, per exemple, l’habitatge col·laboratiu pot ser una eina clau per lluitar contra la solitud no desitjada, una situació que redueix la qualitat de vida de les persones grans.

Quins factors han desencadenat l’auge dels habitatges col·laboratius?

La crisi de les cures ha posat de manifest la incapacitat política i social per assegurar el benestar d’àmplies capes de la població. “Els últims anys hem viscut una desestabilització de les responsabilitats implicades en el sosteniment de la vida i la distribució de les cures. L’envelliment de la població, la precarització de les tasques de cura, la incorporació de la dona a l’àmbit laboral o el desenvolupament de polítiques neoliberals en detriment de l’estat del benestar són factors que expliquen aquesta crisi. En aquest context, l’habitatge col·laboratiu de gent gran és una resposta sènior a aquesta situació”, va assegurar Lluvi Farré.

Les persones que formen part d’aquestes iniciatives comparteixen una sèrie de principis que són comuns entre els diferents projectes d’habitatge col·laboratiu. Entre aquests principis, destaquen l’interès per conviure entre iguals en un ambient cooperatiu i el desig de no ser una càrrega per als fills (i especialment les filles), que tradicionalment han estat els que s’han encarregat de tenir cura de la gent gran. Per tant, aquest col·lectiu no vol que els fills els hagin de cuidar, tal com van haver de fer ells amb els seus pares. Alhora, els fills cada vegada tenen menys recursos econòmics i materials per fer-se càrrec dels pares.

En molts casos, les persones grans tampoc es volen veure en una situació que les obligui a anar a viure amb els fills o altres familiars, per la por al desarrelament respecte al barri de tota la vida i per la pèrdua d’autonomia i capacitat de decisió que això pot comportar. Les persones grans generalment es volen quedar a casa; volen gestionar i prendre tantes decisions com puguin respecte de la seva pròpia vida. Però viure a casa també comporta riscos derivats del procés d’envelliment. “El domicili es pot convertir en una ‘gàbia d’or’: si tens sort pots tenir una sèrie de comoditats, però també veiem que els habitatges no s’avenen amb la vellesa. Molt sovint, les cases no estan adaptades als condicionants que arriben amb l’edat, de manera que poden comportar desconnexió de l’exterior i la comunitat i ens poden privar de tots els aspectes que donen sentit a una vida plena”, va explicar Farré.

Els últims anys s’ha generalitzat el rebuig a les residències geriàtriques, que s’ha fet encara més evident després de la gestió de la crisi provocada pel coronavirus en aquests centres. A més, no tota la gent gran té la possibilitat d’accedir a una plaça en una residència. En aquest sentit, les persones que participen en els projectes d’habitatge col·laboratiu encarnen la paradoxa de formar part d’un grup social que, d’una banda, és massa ric per accedir a una plaça de residència pública, però, de l’altra, és massa pobre per fer front a les despeses que representa viure en una residència privada. 

Què aporten les experiències dels projectes d’habitatge col·laboratiu a la vellesa?

Els nous models d’habitatge impulsen canvis de rol: les persones grans passen de ser receptores de solucions a ser-ne les promotores. Aquests canvis desafien estereotips negatius i ajuden a viure i entendre la vellesa de manera diferent. “L’envelliment no és només una cosa que ens passa, sinó que aquesta mena de projectes ens mostren que és una cosa que, en bona part, produïm activament mitjançant les nostres pràctiques, de manera que hi podem intervenir prenent decisions”, va destacar Farré. 

Cada projecte és particular i s’adapta al perfil de les persones que el formen i que estan disposades a conviure juntes. “Planifiquen el seu propi futur i el seu procés d’envelliment, i fan una feina d’anticipació. Els primers projectes d’aquesta mena estaven més orientats a la idea de mutualitzar els serveis. Els seus impulsors consideraven que hi havia una sèrie de tasques que s’havien de delegar a professionals i dissenyaven eines per assegurar la continuïtat de les cures, per garantir-les i per mantenir el control sobre la manera específica com volien ser cuidats. Amb tot, hi ha altres projectes que donen més valor al grup i a la idea de formar part d’una comunitat. D’aquesta manera, creen sistemes de suport mutu que els aporten una base per a una convivència col·laborativa, sense renunciar, però, a les cures professionals especialitzades”, va explicar l’investigador. 

Davant aquestes noves fórmules per afrontar la vellesa, molts sectors han hagut de replantejar el seu enfocament: des de les administracions fins als arquitectes que dissenyen recursos per a persones grans, passant pels professionals del món assistencial i gerontològic. “Aquesta mena de projectes són un motor d’innovació social que funciona i influeix més enllà del seu àmbit específic“, va concloure Farré. 

Recupera la sessió completa aquí: