La neuropsicologia forense: una professió emergent

01/02/2023
Què és la neuropsicologia forense? Foto: DCStudio en Freepik.

“La neuropsicologia és una eina molt potent que té múltiples aplicacions tant en l’àmbit clínic com en l’àmbit de la rehabilitació”. Amb aquesta afirmació, Amaya Nagore, vicepresidenta de l’Associació de Psicologia Forense de l’Administració de Justícia, començava la seva intervenció en la conferència en línia “Sortides professionals de la neuropsicologia forense“, organitzada amb motiu de la Fira d’Ocupació de la UOC

Elena Muñoz Marrón, professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, va ser l’encarregada de dirigir l’esdeveniment, i no va voler perdre l’oportunitat de fer una breu presentació de Nagore, que combina la seva tasca forense amb la docència i és autora de diverses publicacions en aquest àmbit, entre les quals hi ha el manual Neuropsicología forense, una disciplina emergente (Editorial Síntesis, 2019).  

Sense voler entrar en grans qüestions teòriques, Nagore explica que la neuropsicologia “pretén respondre les preguntes d’un tribunal en l’àmbit legal a través dels mètodes de l’avaluació neuropsicològica”. No fa tractaments ni s’enfoca a l’abordatge terapèutic, un fet que és important i que situa aquesta disciplina “a cavall entre les neurociències i les ciències forenses”.  

Mentre que la psicologia jurídica implica coneixement “per aplicar en els cossos i forces de seguretat de l’Estat, en les institucions penitenciàries i en l’Administració de justícia”, la psicologia forense està molt més enfocada a l'”assessorament concret als tribunals”, és a dir, el seu objectiu és “aportar llum a determinades decisions judicials”, aclareix Nagore.  

L’impacte de la globalització i la digitalització en la neuropsicologia

La globalització i la digitalització també han transformat el sector de la neuropsicologia. De fet, la ponent explica que hi ha noves realitats i desafiaments que “obliguen a adaptar la manera de treballar en les avaluacions de tipus psicològic o neuropsicològic”. A més, un augment de la judicialització força radical” i la pandèmia han marcat una “sèrie de canvis socials i importants”. 

Encara que pensa que és interessant d’analitzar, Nagore considera paradoxal la tendència actual de la psicometria telemàtica, tenint en compte que la neuropsicologia encara aplica tècniques “de llapis i paper”. Una cosa semblant passa amb els canvis derivats de la globalització, davant la qual hi ha una “dificultat de fer diagnòstics transculturals”, encara que la neuropsicologia “ha fet un gran esforç per adaptar normes i barems en població de manera cultural”. 

En aquest context, l’homogeneïtzació és clau. “No val fer servir exclusivament l’ull clínic”, assegura l’autora de Neuropsicologia forense, perquè cal garantir que els informes siguin vàlids. El resultat d’una avaluació hauria de ser semblant en qualsevol lloc o territori on hi hagi una valoració forense. “No es pot reduir a la impressió personal d’un perit, sinó que cal una explicació tècnica”, sentencia. 

Què és la neuropsicologia forense?

La neuropsicologia forense és una disciplina relativament moderna. De fet, Nagore recorda que “té un recorregut breu”, especialment en el nostre entorn. Més enllà d’anomenar alguns antecedents, com el psiquiatre Emili Mira López, la ponent va comentar altres possibles branques d’inserció, com l’antropologia forense, i va fer esment del conegut cas de l’exdictador Augusto Pinochet, que “es va sotmetre a una sèrie de dictàmens tècnics pericials, encara que no va arribar a asseure’s al banc dels acusats” perquè va al·legar no tenir prou capacitat processal a causa d’una deterioració cognitiva incipient. Malgrat això, “va ser un cas molt rellevant des del punt de vista de la neuropsicologia forense”. 

La pràctica neuropsicològica requereix “coneixement, flexibilitat, curiositat i creativitat en el treball”. Cada pacient és diferent, explica Nagore, i pot ser “que el neuropsicòleg trobi noves idees sobre el seu funcionament cognitiu i de quines serien les millors estratègies per valorar-lo”, en paraules de la il·lustre neuropsicòloga Muriel Lezak. En l’àmbit clínic, es tracta d'”identificar patrons, associar possibles lesions a disfuncions cerebrals o àrees cognitives deficitàries (i també preservades)” i establir quines són les “conseqüències funcionals en el comportament i quin pronòstic podrien tenir aquests dèficits”. 

És en aquesta situació quan comença la intersecció “entre els tribunals i la ciència sanitària”, aclareix Nagore, la qual recorda que els professionals del seu sector “il·lustren el tribunal sobre una qüestió determinada”, però no tenen “capacitat de decisió”. No obstant això, cap perit “està exempt del seguiment de la deontologia i la responsabilitat professional”; cal tenir en compte el prestigi de la psicologia, el seu rigor i la responsabilitat en si (tant legal com deontològica), perquè “hi ha molt en joc” i les conseqüències que s’originen en aquests informes són molt importants.

La ponent prossegueix explicant que se’ls exigeix “una formació contínua i tan especialitzada com sigui possible”, perquè, per fer treball en neuropsicologia forense, “no n’hi ha prou amb ser psicòleg solament”. Cal entendre què interessa al jutjador i això forçosament no ha de “coincidir amb el que interessa als professionals de la salut mental”; cal “aplanar el terreny perquè un jutge o una jutgessa, magistrat, magistrada o fiscal comprenguin bé allò de què es parla”. 

Neuropsicologia forense: una professió en auge

La neuropsicologia forense és una àrea creixent i cada vegada els tribunals sol·liciten més informes que tenen com a objecte, matèria o preguntes contingut no psicològic. A poc a poc es va consolidant com una àrea de disciplina professional, encara que actualment “no hi ha un itinerari formatiu clar” ni una certificació professional ni “cap organisme que certifiqui el fet de ser un neuropsicòleg forense”, explica la vicepresidenta de l’Associació de Psicologia Forense de l’Administració de Justícia. 

Malgrat aquesta falta de formació reglada, Nagore es mostra optimista, perquè, a poc a poc, aquesta matèria “va apareixent dins dels programes de postgrau de psicologia forense o de neuropsicologia clínica”. També s’estan creant “programes de tipus més específic en l’àmbit privat” (com, per exemple, el màster universitari en línia de Neuropsicologia de la UOC) i, molt recentment, també alguns en la universitat pública. A més, alguns col·legis de psicologia ja “tenen el seu grup de treball específic en neuropsicologia forense”. 

Nagore assegura que cada vegada hi ha més tribunals que sol·liciten informes pericials amb preguntes legals referents a assumptes de rellevància neuropsicològica, malgrat que encara hi ha molt de camí per recórrer i, actualment, “és complicat que un neuropsicòleg forense es dediqui només a això”. 

Els casos de jurisdicció civil, jurisdicció penal i jurisdicció social són, ara com ara, els que poden necessitar un especialista d’aquestes característiques. Nagore esmenta exemples que van des de l’avaluació de les capacitats d’una persona amb discapacitat, les valoracions psicològiques després d’un accident fins a “un àmbit creixent i necessari d’objectivar” com la valoració de dones víctimes de violència de gènere. 

Quines habilitats cal tenir per exercir aquesta professió?

Sobre les habilitats necessàries per exercir aquesta professió, Nagore afirma que, més enllà d’una formació específica, és necessari tenir “capacitació, confiança i seguretat”, a més d’una “bona tasca pedagògica i de divulgació” que permeti al jurista al qual va adreçat l’informe entendre allò de què es parla “sense perdre’s en barems”. 

Compartir informació amb un llenguatge comprensible que permeti entendre’s amb tots els especialistes vinculats a cada cas —no sols juristes— és clau per aconseguir l’èxit en una professió emergent que té molt per aportar en l’àmbit forense. 

Recupera la ponència “Salidas profesionales de la neuropsicología forense” aquí: 

 

(Visited 54 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari