Isabel Cárcaba: “Abans la gent dinava i sopava molt, però el menjar era més saludable que ara”

Isabel Cárcaba té 24 anys i viu a Gijón (Astúries). Va cursar el batxillerat de ciències i, posteriorment, va fer el grau de Biologia a la Universitat d’Oviedo. Quan va acabar la carrera, no sabia ben bé per on continuar i va decidir centrar-se en la nutrició per mitjà del màster universitari de Nutrició i Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Li va agradar la idea, ja que el seu germà també havia fet estudis anteriorment a la mateixa universitat, amb molt bones referències. Ho va fer, explica, tant per enriquir el seu coneixement personal com per desenvolupar professionalment el seu currículum.

Actualment, un cop acabats els estudis a la UOC, fa el màster de Professorat d’Educació Secundària Obligatòria, Batxillerat i Formació Professional a Oviedo. Ho fa perquè creu fermament que els infants i els adolescents han de rebre una àmplia formació en matèria de nutrició, ja que considera que “hi ha una falta d’informació molt important en aquesta matèria”. Ella mateixa va experimentar aquesta manca de coneixement en el passat, i vol que les noves generacions tinguin una comprensió sòlida de la dieta equilibrada i de com fer compres saludables al supermercat.

Què és el Nutriscore i per què ha rebut tantes crítiques?

Se suposa que el Nutriscore avalua la salut dels aliments en funció del contingut nutricional. Això sí, a vegades no reflecteix de manera precisa la qualitat dels productes. Per exemple, alguns cereals amb un contingut alt de sucre poden obtenir una puntuació alta, mentre que el pernil salat, que és saludable, obté una qualificació massa baixa perquè té un contingut en greix alt. Per tant, no reflecteix la realitat de cada aliment.

Sabem molt poc sobre el que mengem?

Molta gent em demana, en el meu dia a dia, si un aliment és saludable o no. La realitat és que la majoria de les persones tenen un coneixement molt limitat d’aquest tema, malgrat que hauria de ser informació bàsica. He notat que la gent que fa esport, en general, tendeix a investigar més pel seu compte, però els coneixements també acaben sent molt superficials.

Encara veiem famílies menjant en restaurants de menjar ràpid…

És cert que els restaurants de menjar ràpid estan normalment plens de canalla, però el problema real sorgeix quan aquesta elecció es converteix en un hàbit. És fonamental que la societat en general tingui un coneixement més ampli de l’alimentació i els seus efectes en la salut per promoure hàbits més saludables i prevenir problemes relacionats amb la dieta.

Recomanaries el màster a altres estudiants que s’estiguin plantejant ampliar els seus estudis de nutrició?

Vaig quedar encantada amb la recomanació del meu germà, que estudiava Dret i em va suggerir explorar el camp de la nutrició a la UOC. A Astúries no hi havia programes de màster en nutrició, però, des del primer moment, tot es va desenvolupar sense problemes. El tracte va ser excepcional, i els estudis van resultar summament productius.

Les pràctiques també van ser una experiència increïble. Em van assignar un centre específic, on una professional tenia una consulta en línia i em convidava a assistir com a oïdora a les consultes, a més d’encarregar-me tasques. Durant aquells tres mesos vaig poder aplicar els coneixements teòrics en situacions reals, la qual cosa em va ajudar a consolidar la comprensió de tots els coneixements. Malgrat la dedicació i l’esforç que es requerien, vaig obtenir molt bones qualificacions.

El teu treball de final de màster (TFM), “Alimentación de la sociedad en Asturias: pasado y presente”, ha rebut molt bones crítiques entre el professorat del màster. En què consisteix?

El treball, en essència, compara l’alimentació dels nostres avis durant la Guerra Civil i la postguerra amb la dels joves a Astúries avui dia. Per fer-lo, vaig entrevistar persones d’aquesta generació, un procés que va resultar bastant complex a causa de l’escassetat de participants disposats a concedir entrevistes. Les trobades amb les persones grans duraven aproximadament dues hores i, en alguns casos, requerien un entorn còmode per tractar situacions que per a ells no són gens agradables.

Això sí, el període de guerra i postguerra és un tema extremadament delicat. Finalment, vaig aconseguir reunir entre set i vuit participants, i vaig mirar d’obtenir una mostra diversa de diferents regions d’Astúries, tant urbanes com rurals. Va ser interessant trobar persones de diversos racons d’Astúries, incloent-hi gent que vivia en pobles on ni tan sols es van adonar de l’arribada de la guerra fins a més de dos mesos després. Descobrir històries tan variades i riques va ser sorprenent.

Què va ser el que et va sorprendre més?

Vaig quedar atònita per la manera tan dràstica com l’alimentació ha canviat en molt poc temps. Abans, la gent solia conrear els seus aliments, i actualment hi ha una oferta tan extensa que resulta aclaparadora. En essència, aquest va ser el punt principal de la recerca. Entre les diferències fonamentals, avui, hi ha la disponibilitat de supermercats a tot arreu, la qual cosa permet a les persones accedir a productes bàsics en qualsevol moment. En l’època de la guerra i la postguerra, les dificultats eren palpables, ja que moltes persones depenien de l’agricultura i la ramaderia per sobreviure. Tenir un parell de porcs significava proporcionar aliment per a una família nombrosa de vuit o nou germans, per exemple.

En aquella època, la gent consumia només el que era essencial per poder treballar, i menjava les calories que realment consumia, o fins i tot menys. Actualment, hi ha molta més exposició a una sèrie d’aliments, però també hi ha un canvi en els hàbits, amb moltes menys persones que fan exercici. Aquí, a Astúries, la dieta tradicional incloïa aliments rics en greix, com la fabada amb xoriço, però es cremaven perquè les feines eren molt exigents des del punt de vista físic.

Tan malament mengem ara?

Avui dia, el consum de greix ha disminuït en comparació amb el del passat, ja que hem deixat de consumir plats tradicionals i hem optat per altres que no són necessàriament més saludables. Els aliments ultraprocessats i els snacks plens de calories ens aporten més energia de la que podem gastar en la jornada laboral. El que preocupa especialment és l’impacte que tenen en la població infantil, perquè no només els adults se’n veuen afectats.

En èpoques passades no existien els llocs de menjar ràpid, i quan van desembarcar a Espanya, alguns llocs d’Astúries no en van veure aparèixer cap fins a molts anys més tard. Actualment abunden els establiments d’aquest tipus, els quals ofereixen aliments que són saborosos i molt populars entre la canalla. Ara bé, no tots els establiments són igual d’horribles, per la qual cosa és fonamental ensenyar a les criatures a menjar de manera saludable i a saber per què ho han de fer.

Dinars abundants, sopars lleugers i un mínim de cinc àpats al dia. Això és el que ens han ensenyat.

Pel que fa a l’alimentació, a mitjan segle passat era habitual dinar i sopar de manera abundant. Avui dia, en canvi, la majoria dels nutricionistes recomanen fer cinc àpats al dia. A més, després de la pandèmia ens hem acostumat a menjar entre hores, i això fa que augmenti la quantitat de calories que consumim. Si els snacks són saludables, no hi ha cap problema, però la majoria no ho són.

D’altra banda, els horaris actuals i els nous estils de vida afavoreixen que es mengi fora de casa. Abans era habitual que tota la família es reunís per fer els àpats junts. De fet, era impensable no fer-ho, excepte en casos en què algun membre havia de treballar lluny durant llargs períodes de temps. Actualment, però, els horaris de cada individu fan sovint que les famílies no coincideixin i no es reuneixin al voltant de la taula per als àpats. Segons alguns estudis, quan algú menja sol, tendeix a fer-ho de manera menys saludable, més ràpida, i a optar per àpats menys elaborats.

Mengem massa ràpid?

Per a un àpat adequat es requereix com a mínim mitja hora, i l’ideal seria disposar d’una hora. Ara bé, en general —i també em passa a mi, lògicament—, quan un està sol, acostuma a menjar en deu o quinze minuts, per la pressa d’agafar un tren o les exigències de la feina.

Moltes persones opten per menjar en establiments de restauració, menjadors o cantines on els treballadors esmorzen i els serveixen el menjar ja fet. Aquesta elecció pot condicionar la dieta, ja que, quan un menja fora, no té el control total sobre la qualitat del menjar. Tot això influeix en la nostra forma de vida i en la nostra alimentació. En conclusió: abans, la vida era més pausada i tranquil·la en comparació amb l’actual, i l’alimentació n’era un clar exemple.