Posted by & filed under elearning.

De tant en tant surten temàtiques que es converteixen en “modes”, almenys en el sentit de “tendències”, que amb el pas del temps arriben al seu sostre d’expectatives sobredimensionades (en termes del cicle de sobreexpectació de Gartner) i després baixen en picat, arribant poc després al seu altiplà de productivitat. En el camp de l’educació, els MOOC’s (Massive Open Online Courses) en sòn un exemple força clar d’aquesta tendència:

 

MOOC HypeCycle

No explicaré què sòn els MOOCs ara (si feu una cerca al google trobareu moltíiiiiissima informació al respecte); la meva intenció amb aquest post no és aquesta, sinò la de posar de manifest algunes de les confusions que he trobat arreu, i que penso que és important posar sobre la taula.

I és que sempre que hi ha grans expectatives sobre alguna cosa es generen mites al respecte, i m’ha vingut de gust explicar-vos tres dels mites que tinc la sensació que s’estan generant. Comencem?

 

MOOCs = elearning

Els MOOCs sòn una modalitat d’elearning, però no tot l’elearning es basa en els MOOCs. El que han fet els MOOCs és fer servir la tecnologia per dos coses: 1. obrir els cursos a internet i 2. fer-los massius. El ser massiu els hi ha fet fer servir un model en el qual el professor pràcticament no interactua amb els estudiants – amb cursos de 40.000 estudiants us podeu imaginar quina bojeria – però realment en elarning es poden fer servir molts models que impliquin molta més interacció amb el professor i molt més acompanyament que no pas la que veiem a exemples com a Coursera, etc…

Tot i que fa molts anys que les institucions educatives fan servir l’elearning (en la seva modalitat completa o la combinada amb l’educació presencial, anomenada blended learning) sembla que ara s’acabi de descobrir que es poden seguir cursos i titulacions senceres fent servir la tecnologia com a principal mitjà, gràcies a tota la publicitat que les grans institucions que hi ha al darrera dels MOOCs – MIT, Harvard, Berkeley… – han portat a terme… i, per descomptat, gràcies també al fet que aquests MOOCs siguin gratuïts. I clar, moltes institucions educatives que es basen en un model presencial absolutament diferent se senten amenaçades, i comencen a criticar els MOOCs quan, en realitat, una lectura mínimament atenta dels seus arguments mostra que el que estan criticant en realitat és la possibilitat d’ensenyar i aprendre mitjançant la tecnologia. I la veritat és que més val que ho deixin còrrer, perquè en aquest joc ja fa temps que han perdut la partida.

I és que els MOOCs han posat en entredit la necessitat imperativa de la presencialitat en l’educació. I ben mirat, ara tenim una oportunitat a les institucions que ens dediquem a l’elearning, perquè efectivament coneixem perfectament el que és ensenyar i aprendre mitjançant la tecnologia, i per tant tenim l’oportunitat d’encapçalar els nous reptes de l’educació en la Societat de la Informació.

Però no ens entretinguem: anem ja amb el segon mite?

 

Gràcies als MOOCs no farà falta el professor

Aquest és el mite més perillòs al meu parer, perquè si és fals que MOOCs i elearning siguin el mateix, que no calgui un professor quan es fa un MOOC és directament mentida. Què la seva interacció amb els estudiants sigui força limitada és una cosa, i que no tingui importància el seu paper, una altra molt diferent. Aquesta asserció em recorda allò de l’Esperança Aguirre quan deia que els professors només treballaven les hores que feien classe; òbviament, és gent com aquesta la que arriba a pensar que als MOOCs casi que no cal ni el professor.

Qualsevol aprenentatge per part d’un estudiant, estiguem parlant de la modalitat que estiguem parlant (sigui educació presencial, sigui blended learning, sigui elearning basat en l’acompanyament o sigui un MOOC) requereix d’un treball previ excepcionalment important per part del professor. És més: quanta menys interacció tenim amb el professor, més important és el treball previ que aquest haurà de fer. I és que si vols que un MOOC tingui èxit, aquest haurà d’estar excepcionalment ben dissenyat.

D’altra banda, no us enganyeu: no hi ha prou amb continguts de qualitat. Aquest és un altre mite directament relacionat amb el menyspreuat (no) rol del professorat. Els continguts no sòn aprenentatge. Per tal què un contingut pugui catalitzar un aprenentatge necessites tenir activitats d’aprenentatge associades a aquest contingut. I s’ha de ser molt bon professor per tal de dissenyar bones activitats d’aprenentatge que minimitzin la interacció amb un professor, alhora que maximitzen l’aprofitament dels continguts (ja no entro en la necessitat de bons professors per tal de generar bons continguts d’aprenentatge, perquè això sí que em sembla tremendament obvi).

Així doncs, recordeu: no sense el meu profe! Perquè potser hi interaccioneu poc amb ell, però sense ell mai de la vida en treuríeu l’aigua clara, us ho puc ben assegurar.

 

Els MOOCs no costen diners

Els MOOCs sòn gratis, sí. Però costen diners. De fet, costen molts diners. Això és aplicable a tot allò accessible a internet de forma gratuita, és clar… I és que efectivament, darrera de tot el que és gratis hi ha persones treballent, infraestructures (tecnològiques en aquest cas, però no per això menys materials i costoses) funcionant, etc… I per tal que aquestes persones treballin, aquestes infrastructures es mantinguin i que el projecte sigui viable i sostenible en el temps, els diners han de sortir d’algun lloc.

El fet que el model de negoci no estigui clar en realitat constitueix la part més visible d’aquesta bombolla que en parlàvem al principi. Avui justament Coursera ha anunciat la seva intenció de cobrar per donar certificats de les formacions dutes a terme als MOOCs, el que constitueix una primera definició de model de negoci al respecte; ara caldrà veure si la solució proposada es correspon amb un model sostenible.

I és que tot allò que no és sostenible s’esfonsa, com molt bé estem tenint l’oportunitat de comprovar gràcies a les bombolles que han conformat la nostra economia de mercat. I òbviament no dic que els MOOCs s’hagin d’esfonsar; només dic que aquesta és la qüestió més prioritària si volem  establir definitivament els MOOCs com a possibles solucions per a l’aprenentatge.

4 Responses to “3 mites sobre els MOOCs”

  1. francesc

    Molt interessant!! Fa temps que vaig llegint i seguint l’evolució dels MOOCS i ara estic participant en alguns. De moltes coses que em poden agradar més o menys, sobretot en destaco dues.

    Per una banda, com el propi nom indica, MASSIU, per mi s’allunya bastant d’algunes teories pedagògiques més relacionades amb l’atenció a les necessitats i ritmes d’aprenentatge dels estudiants. Es parteix d’un model tant obert, que si bé cadascú pot anar al seu ritme, fa difícil donar resposta a les necessitats individuals. Seria una mica exagerat, però és una mica campi qui pugui. Com tu dius, el rol del professor que hauria de ser acompanyar aquest procés, i amb 40.000 alumnes és impossible.

    I el segon aspecte que he notat, és que costa interactuar amb altres usuaris. si comptar amb l’ajuda del professor és difícil, també ho és identificar altres usuaris que et puguin ajudar o amb qui compartir dubtes, etc. En els que jo participo, he d’anar a Google + a buscar els inscrits i a través d’allar intentar contactar amb ells, o si intentes participar en un fòrum de seguida es desborda i és impossible de seguir. No sé de quina manera es pot interactuar amb 40.000 companys i companyes però crec que queda molt camí per fer més efectiva aquesta interacció, i que crec que es imprescindible millorar-la per aprofitar al màxim tota la part d’aprenentatge entre iguals.

    Finalment només apuntar, que quan parlen de 40.000 o 80.000 inscrits, caldria veure quanta gent realment segueix el curs i l’acaba. Sembla que el fet de ser gratuït fa que molta, molta, gent s’hi apunti només per provar, o al cap d’una setmana veuen que s’hi ha de dedicar bastant temps i desisteixen. No sé quina repercussió podrà tenir a nivell organitzatiu un alt nivell d’abandonament… ho anirem veient :)

    Salutacions!

    Respon
  2. Eva Patrícia Gil Rodríguez

    Molt bones observacions! La meva experiència com a estudiant de MOOC és similar a la teva. Massiu i interactiu semblen conceptes no gaire ben avinguts. I l’alt nivell d’abandonament és lògic i ha de ser tingut en compte de cara a la sostenibilitat, està clar. Ho anirem veient i ho seguirem xerrant!

    Respon
  3. Toni Roig

    Interessants observacions, Eva Patrícia.

    Sovint algú ens ha de recordar el que és obvi, com en el conte, que l’infant és el que diu que “el rei va despullat”… Es pot viure una experiència d’aprenentage en una conversa de dues persones o veient una pel·licula per TV al mateix temps que milions de persones.

    En la Societat del Coneixement, un dels reptes, també un dels debats, és saber com organitzam la informació per a que esdevengui coneixement útil i eficient. En aquest context els MOOCs són un recurs; un dels recursos, un recurs més. No, el recurs.

    Totalment d’acord amb les teves apreciacions. Hi ha un imaginari col·lectiu que cerca desesperadament elixirs màgics, solucions miraculoses, canvis revolucionaris.

    Pot ser la resposta sigui senzilla. Per què l’esportista d’èlit necessita entrenador? Si tot el coneixement és a Google, per a què necessitam algú més?

    Les respostes, obvies ;-)

    Respon
  4. Eva Patrícia Gil Rodríguez

    Efectivament, la informació no és coneixement. El que no entenc és perquè ens agraden tant les bombolles, oi? :)

    Gràcies pel comentari!

    Respon

Leave a Reply

  • (will not be published)