Posted by & filed under tecnologia i societat.

Aquest dilluns passat vaig pensar que potser era una bona idea sentir la keynote del Reed Hastings, CEO de Netflix, al MWC 2017 (i no és que jo estigués al Mobile World Congress – aquest any no he tingut l’oportunitat – … És que fan totes les keynotes per la tele! ;) ).

 

Spain-Wireless-Show-NH-4

 

Dec reconèixer que la xerrada en si no em va aportar gran cosa; ara bé, sí que em va cridar l’atenció l’explicació que en Hastings va donar sobre la funcionalitat recentment afegida de descarregar continguts de la seva plataforma. L’argument, segons el CEO, era que moltes vegades ens trobem en situacions de mobilitat (transport públic, etc.) on la connectivitat és baixa, i per tant és en aquests contextos on la descàrrega de continguts té la seva utilitat.

I aquesta explicació reconec que em va cridar poderosament l’atenció. És que no estem en una fira de mobilitat? Vaig pensar. No són les situacions de mobilitat les més paradigmàtiques a l’hora d’experimentar amb la connectivitat? Bé, això creia jo almenys… I és que anys enrera, quan a la UOC començàvem a pensar en el disseny d’interfícies mòbils del nostre campus, fins i tot vam dur a terme una recerca en contextos de “commuting” (bàsicament al transport públic) amb estudiants que usaven aquest temps per fer tasques relacionades amb la universitat. Els resultats d’aquest estudi, de fet, van ser molt valuosos per definir les funcionalitats principals que tenien sentit en un context mòbil. I el “commuting” va resultar doncs un espai paradigmàtic quant a la mobilitat, ja que el que tenia sentit en aquell context esdevenia significatiu i útil en qualsevol escenari en el qual poguéssim fer servir un dispositiu mòbil.

Però és clar… eren temps més nòmades, en els quals parlàvem pel mòbil movent-nos d’un lloc a l’altre fins i tot quan estàvem aturats a un mateix lloc… quasi com obligats de forma inconscient a omplir de sentit el nom d’aquell aparell que ja començava a servir per a molt més que per comunicar-nos.

Ara els temps han canviat. Aquests “no llocs” que parlava el Marc Augé han deixat de figurar com el paradigma d’una nova societat, i la seva manca de connectivitat els resignifica de nou com espais de segona, poc interessants fins i tot en una xerrada sobre mobilitat. Sigueu benvinguts/des doncs a una nova època!

Que els mòbils, com deia el Javier Velilla, ja són cosa d’un altre temps… ;)

Posted by & filed under elearning.

A diversos esdeveniments sobre recerca i innovació a les universitats als que vaig tenir oportunitat d’assistir durant l’any passat (la UOC Research Week celebrada a l’abril a Barcelona, l’EDEN 2016 del juny a Budapest i al CIDUI 2016 – celebrada al juliol també a Barcelona, al campus de la UAB) diversos ponents, com ara David White (@daveowhite) i Filip Dochy (@FilipDochy), han coincidit en destacar el problema de la generalització de la innovació com un dels grans esculls en l’educació superior avui dia.

I és que és ben cert que trobem molta literatura sobre innovacions tecnològiques aplicades a l’ensenyament i l’aprenentatge… però és igualment cert que, com ens recordava Dochy, la major part de les aules no gaudeixen d’aquestes innovacions, i funcionen encara de forma tradicional.

Per si no hi hagués prou amb aquest paisatge on la innovació es troba generalment en aules aïllades, a més també hi trobem l’escull de les expectatives; i és que els estudiants esperen el mateix tipus d’experiència que tenen a Facebook o Google respecte als seus entorns virtuals d’aprenentatge i la tecnologia que usen per aprendre. Qüestió que no és intrascendent si tenim en compte que, per molt que consorciem els recursos, les universitats catalanes no tindran mai les mateixes possibilitats per invertir en tecnologia que aquestes dos grans corporacions.

Deixant de banda aquesta segona preocupació, és cert que on sí que podem invertir de forma efectiva els esforços és en la generalització de la innovació. Així doncs, us deixo a continuació alguns dels aprenentatges assolits després de treballar en el tema durant una temporada!

 

1. El canvi mai no és espontani

Per molt que estiguem oferint una millora clara, adaptada a les necessitats de professors i estudiants, intuïtiva i que no requereix corba d’aprenentatge (els estudiants han d’assolir aprenentatges sobre les matèries, no sobre el funcionament de la tecnologia que utilitzen per aprendre), i robusta tecnològicament, hi ha una qüestió que no hem d’oblidar: el canvi mai no es genera de forma espontània.

 

vinyeta gestió del canvi.jpg

 

Efectivament, haver-hi excel.lit en una experiència innovadora no implica que ja podem descansar i esperar que sigui adoptada massivament de forma espontània. I tal com il.lustra la vinyeta, encara que ens ofereixin quelcom que pugui fer la nostra feina més eficaç, és massa freqüent que ens trobem que la manca de temps i l’estrès del dia a dia (i que es podria alleugerir precisament amb el que estem oferint!) ens impedeixi dedicar el temps necessari, per mínim que sigui, a adoptar aquesta innovació.

 

2. Només podem generalitzar una innovació si la tecnologia associada funciona de forma impecable.

Si la tecnologia no és estable i no està ben pensada serà simplement impensable generalitzar el seu ús. Sense incidències ni bugs, sense “bad features”, el que vulguem implementar ha de tenir a més una interfície usable i intuïtiva. Efectivament, amb l’estabilitat no hi ha prou, i el punt de la usabilitat és especialment important: com més usable i intuïtiva sigui una tecnologia, més fàcil serà la seva gestió del canvi (i més ens estalviarem en acompanyament, en materials d’ajuda, en consultes al servei d’atenció… etc).

 

3. Generar urgències

Aquesta és una màxima ben coneguda en la gestió del canvi a les organitzacions. Sense sentiment d’urgència no hi ha canvi possible. I és per això que el suport institucional és quelcom imprescindible!

 

4. Enrolar interessos

La gestió del canvi implica a tota la institució, on necessàriament els efectes del canvi a gestionar tenen efectes diferents en diferents equips. És imprescindible fer a tots els equips implicats partícips de la gestió del canvi, i tenir en compte les seves necessitats i interessos a l’hora de dissenyar el pla d’acompanyament associat.

 

5. Acompanyament, formació, comunicació, atenció

Dissenyar un pla de gestió del canvi sempre comporta aquests quatre elements. I no només hem d’organitzar l’atenció als usuaris de forma específica i organitzar un bon pla de comunicació i formació, sinó que haurem d’organitzar un acompanyament que ens permeti fer un seguiment de l’adopció de les innovacions tecnològiques a implementar.

 

Finament, us deixo amb la presentació i el pòster sobre el tema que vaig presentar al CIDUI 2016 i a l’EDEN 2016 respectivament, no sense comentar-vos abans que en aquest mateix event EDEN 2016, Cristobal Cobo (@cristobalcobo) posava de manifest que una de les qüestions claus que tenim d’afrontar és la d’equilibrar qualitat docent i gran escala. I en aquest sentit, potser generalitzar la innovació és un dels secrets. Perquè si no apliquem la innovació a gran escala… per a què ens serveix realment?

Posted by & filed under usabilitat.

No com el del Martin Luther King però sí. Gairebé es podria dir que el meu subconscient se m’ha revelat com si fos el Martin Luther King del disseny (jo miro de ser modesta, però el meu subconscient es veu que no ho és pas… no li tingueu en compte, quan estic desperta el control.lo però adormida…)

Us explico.

Des de petita somio amb ascensors. I no són bons somnis, no. Generalment són malsons. Ara mateix estic pensant que tot plegat pot venir per la meva por a ascendir (simbòlicament). Disculpeu la confessió. Bé, el cas és que aquesta nit he tornat a somiar amb un ascensor. I el somni aquest cop no ha estat molt dolent, però tampoc ha estat bo. L’angúnia aquesta vegada no ha vingut perquè l’ascensor es despenjés (una de les coses que passen reiteradament als meus somnis, tot i que n’hi ha més i no us avorriré explicant-vos-les). L’angúnia ha vingut pel maleït disseny dels botons. Ho dic en serio.

Resulta que els botons no estaven conceptualitzats per pis (un per cada pis vull dir, com passa sempre). No. Estaven conceptualitzats per temps. Tu podies donar-li al botó d’x minuts o fins i tot d’una hora. Havies de calcular quant de temps trigaries a arribar al pis en qüestió i donar-li al botó corresponent.

La senyora de la neteja (molt simbòlic tot plegat, un ofici tan necessari com denostat) és qui m’ha ajudat explicant-me que hi havia un botó per parar l’ascensor (la pobra netejant merda fins i tot simbòlicament). Que curiosament estava al darrere de la botonera (molt accessible, sí). Però jo no suporto que un ascensor es quedi penjat o aturat al mig d’un parell de pisos, així és que no he pitjat aquest botó.

El que he fet en el seu lloc ha estat trucar la companyia. Llavors m’han explicat que com li havia donat al botó d’una hora (jo com a usuària sóc realment torpe, per això m’agraden aquests temes, que us havíeu pensat…) passat aquest temps s’obriria la porta, que no havia de patir (?). Llavors els hi he demanat que si us plau, contractin un dissenyador.

Al final, arribats al pis, m’han obert la porta. Perquè al final les coses acaben bé, arribes al lloc correcte i te’n surts.

Però… de veritat calia tanta angúnia?

 

Ps. Algun dia us explico com aplicar aquestes reflexions oníriques a la gestió del canvi en elearning… tot i que no és tan difícil extreure’n la lliçó! ;)

 

 

 

Posted by & filed under usabilitat.

Fa temps que llegeixo discussions sobre la necessitat d’eliminar el dibuix del disquet com a icona de desar. És cert que fa mooooolt i molt que no fem servir disquets per enmagatzemar els nostres arxius; a més, amb els sistemes “cloud” cada cop ens queda més lluny el fet d’arxivar la nostra documentació en espais similars a un disc. Però… realment és necessari eliminar aquesta icona?

 

Doncs la veritat és que no ho crec pas. I no ho crec més que res perquè els que ens caracteritza com a humans és la capacitat de simbolitzar – és a dir, que ens comuniquem mitjançant símbols – i els símbols, per definició, no són literals. N’hi ha prou amb que siguin compartits.

Efectivament la icona del disquet és un símbol que ha perdut totalment el seu referent original: és cert que els nens d’avui dia no tenen la menor idea del que és un disquet, així és que per les noves generacions aquest potser deixarà de ser un símbol compartit… però no té perquè ser així.

De fet, molts dels símbols que usem avui dia han perdut el seu referent original i se segueixen utilitzant d’igual forma, perquè han esdevingut símbols compartits més enllà del seu orígen. I ara il.lustraré el que us vull explicar amb un exemple que particularment m’encanta: el de la font de Canaletes.

És conegut arreu del mòn que la font de Canaletes és el lloc de trobada per a les celebracions del Barça. Tot i així, no és tan conegut el com aquest lloc va esdevenir emblemàtic pels aficionats culés. Doncs bé; durant els anys 30, com podreu imaginar, era ben complicat conèixer els resultats dels partits del Barça quan aquest jugava fora de casa. I a la Rambla de Barcelona, tot just a l’edifici que hi ha davant la font de Canaletes, s’ubicava per aquella època el diari esportiu “La Rambla”. Així doncs, una manera que tenien els barcelonins de conèixer els resultats del Barça abans de la sortida dels diaris l’endemà era la d’arreplegar-se davant la seu de “La Rambla”, tot esperant que el periodista de torn s’aboquès a la finestra a anunciar els resultats tan bon punt aquests arribaven.

És fàcil imaginar als culés il·lusionats celebrant la darrera victoria del Barça, abraçats i fent càntics a Canaletes, de la mateixa forma que ho fem avui dia. És per això que a la redacció del diari van decidir posar una pissarra a la mateixa font per anunciar els resultats dels partits, i la tradició de celebrar allà mateix les victòries – que no la pissarra – ha sobreviscut fins als nostres dies. I és així com aquesta font ha esdevingut símbol compartit de les celebracions del Barça… independentment que coneguem o no aquesta bonica història.

És per això que no és necessari haver vist algun cop físicament un disquet de 3.5 per saber que aquest dibuix t’indica on pots realitzar l’acció de desar: n’hi ha prou amb haver-ho après en algun moment. Tot i que potser el dibuix d’un núvol és molt més adequat avui dia com a símbol, i potser aquesta icona és molt més intuitiva i no requereix de cap aprenentatge… podríem fer un experiment. Avui també he llegit que segurament la mateixa acció de desar ja és innecessària, i és cert que Google Drive ja no l’utilitza, donat que el seu sistema és absolutament automàtic.

El cas és que jo vaig trobar a faltar aquesta icona i aquesta acció a Google Drive. Necessito aquesta sensació de control sobre la informació que estic manegant, i és per això també que quan he vist que Google Drive m’ho desa automàticament de forma impecable he deixat de trobar a faltar aquesta acció. I de moment sembla que sí necessitem trobar-nos presencialment per celebrar… així és que ens seguim veient a Canaletes!

 

Postdata: El diari “la Rambla” va desaparèixer al 1939 arrel de la censura franquista. Tot i així, i com podeu veure, hi ha símbols que sobreviuen a qualsevol censura. En conèixeu altres exemples de símbols dels quals se n’hagi oblidat l’orígen?

Posted by & filed under tecnologia i societat.

Atenció: aquest post conté spoilers. Si encara no has vist aquest capítol de Black Mirror i tens ganes de fer-ho, millor que no segueixis llegint i li donis al play!

 

En un post anterior ja vaig escriure sobre les excel·lents metàfores de la primera temporada de Black Mirror - totalment distòpiques, això ho haurem de reconèixer – en relació als efectes de les noves tecnologies en les nostres relacions socials.

No entraré ara a comentar tot el conjunt de la segona temporada, de la qual tinc llegides opinions per a tots els gustos… si més no, és cert que a mi m’ha semblat que segueix absolutament en la mateixa línia distòpica i colpidora, i que continuar amb el visionat de la serie és efectivament obligatori per a tots els interessats en l’impacte de les TIC a la nostra societat. Especialment el seu primer episodi és totalment imprescindible si treballes dins del camp del Processament del Llenguatge Natural… tot i que, com us estava dient, ara no entraré a analitzar capítol per capítol. És per això que el meu comentari sobre aquest primer episodi s’atura aquí mateix (tot i que els comentaris són més que benvinguts, ja que personalment em va encantar).

En aquesta ocasió em vull centrar en el segon episodi, perquè el regust que em va deixar va ser massa amarg fins i tot per a una sèrie com aquesta. Contràriament al que em va passar amb altres capítols, en els quals o bé tenia la sensació d’entrar amb una realitat paral·lela en el temps però impossible per surrealista i kafkiana (com en el primer de la primera temporada, o el darrer de la darrera temporada, que per cert és el més dolent al meu parer…) o bé endinsar-me en una possible – i terriblement pessimista – realitat futura (què és el que m’han transmès la resta d’episodis)… aquest cop tenia una terrible sensació de “dèja vue”. I després de donar-li unes voltes, vaig entendre el perquè.

I és que la ficció que ens mostra aquest segon episodi – a on se’ns narra detalladament i en retrospectiva l’existència d’un “parc temàtic – reality show” de la justícia (el qual, com als bons contes, només apareix al final amb l’objectiu de donar sentit a totes les situacions de suspens que hem anat descobrint durant el capítol) – ja l’estem vivint de forma quotidiana. Us explico perquè:

Si bé és cert que les noves tecnologies i el social media han posat en qüestionament el paper de professionals com periodistes, professors i altres relacionats amb la indústria dels continguts (ja que qualsevol pot esdevenir transmissor i productor dels mateixos), el que ens mostra aquest episodi és una qüestió menys evident però no per això menys habitual: i és que també comencen a questionar, almenys en l’imaginari social, qui té la legitimitat per jutjar les accions i les persones. És a dir, que si tenim, gràcies al social media, informació sobre un cas delictiu o possiblement delicitiu, sembla que qualsevol pot sentir-se competent per jutjar als altres… almenys, repeteixo, en l’imaginari social, que no en la realitat (on les coses per sort continuen sent diferents).

És ben cert que en aquest país tots som entrenadors de fútbol, psicòlegs i dissenyadors d’interiorisme… però no és difícil veure que, a més, ens hem convertit en advocats. I com passa també al debat sobre l’intrusisme dels actors del social media en camps com el periodisme i l’ensenyament, potser aquí també el quid de la qüestió no es trobi tant en qui té l’autoritat per generar continguts (més enllà de tenir-ne la possibilitat), sinó en si aquesta possibilitat de generar i transmetre continguts no acabarà convertint aquesta indústria en una mera productora d’entreteniment, sense cap anàlisi crítica i cap fonamentació al darrera.

I és aquí on el segon capítol de la segona temporada de Black Mirror esdevé brillant. Tots tenim accès a la informació, ergo tots podem jutjar. Però en el que s’acaba convertint aquest esdevenir jutge d’una situació tan clarament esgarrifosa com la que ens mostra Black Mirror no és una altra cosa que… en entreteniment.

I és que aquí la condena, la pena, la penitència… es donen en l’exposició pública contínua. Nietzsche ens recordava les conseqüències de la tradició judeocristiana en la lògica del nostre sistema jurídic, de forma que si ens condemnen per un acte delictiu paguem una “pena” a un centre de “penitències” (penitenciari). Però aquests centres penitenciaris són, com l’escola i la premsa escrita, un producte d’una societat anterior, la societat fruit de la impremta i la revolució industrial… i com a tals ja trigaven en posar-se en qüestionament. El que ens mostra aquest capítol és que ara la penitència es troba en aquesta exposició dels nostres actes. Per això twitter s’ha convertit en el patíbul del centre de la plaça pública. Només que, com a entreteniment, aquesta exposició durarà fins que deixi d’interessar al públic… fins que baixi l’audiència, en definitiva.

Però què aconseguim amb tot això? Efectivament el discurs de reinserció queda fora de tota possibilitat, ja que acabaria també amb la possibilitat d’entreteniment. Només la descarrega, el boc expiatori que ens permet seguir amb la nostra vida sense que haguem aconseguit canviar absolutament res. És aquesta la sensació que et deixa el capítol, ja que l’alleugeriment que experimentes en saber els horrors que ha comès la noia jutjada no dura gaire, en ser palès que tots els seus jutges són alhora el seu botxí… posant-se d’aquesta forma, de manera tan legitimada com terrible, a l’alçada de la persona que suposadament estan castigant. I tot torna a començar. I tot seguirà exactament igual que quan es va iniciar. No només no hi ha cap possibilitat de reinserció: és que ni tan sols interessa.

Ara pensem en els nostres moments d’odi, en com el social media ha esdevingut un amplificador de la nostra mania d’arreglar el món amb converses de cafè. En si estem fent quelcom més que catarsi quan usem els nostres comptes de facebook o twitter per a la crítica social. En com internet, que és en essència amplificador de les nostres veus, pot convertir-se, per catàrtic, en anestèsic. En com som espectadors cada diumenge a la nit de les injustícies que ens mostra el programa Salvados… En com a continuació les convertim en trending topic… I en com tornem a la feina dilluns al matí com si res haguès passat.

Sigueu benvinguts, doncs, al nostre parc temàtic de la justícia. I ara us deixo, que demà toca tornar a treballar… com si res us haguès explicat.

Posted by & filed under usabilitat.

En el primer post d’aquest blog feia insistència en el punt de vista privilegiat que suposa l’aproximació de la metodologia qualitativa en els estudis d’usuaris. Doncs bé, l’etnogràfia i els seus mètodes associats (sobre tot l’observació participant i l’entrevista) suposen el puntal d’aquest punt de vista privilegiat.

Fa un temps vaig tenir el plaer d’impartir una classe en el B.A. Top-Up – Bachelor of Arts in Design d’Elisava sobre etnografia aplicada al disseny d’experiències. La petició que em va arribar era la d’explicar com els mètodes etnogràfics es podien aplicar al disseny de productes en el marc professional, i il·lustrar aquestes explicacions amb casos pràctics. Així doncs, vaig explicar com havíem aplicat mètodes etnogràfics al disseny de dos projectes concrets: els desenvolupaments mòbils que estem portant a terme a la UOC, d’una banda, i la plataforma d’emprenedoria a països africans Technipedia, de l’altre.

Aqui us deixo la presentació que vaig fer servir llavors, amb l’explicació pas a pas de l’aplicació dels mètodes etnogràfics i la traducció del coneixement obtingut al disseny i desenvolupament del projecte, així com una mica de bibliografia al respecte.

 

ppt etnografía aplicada al diseño

 

Que vagi de gust!

 

 

Posted by & filed under elearning.

De tant en tant surten temàtiques que es converteixen en “modes”, almenys en el sentit de “tendències”, que amb el pas del temps arriben al seu sostre d’expectatives sobredimensionades (en termes del cicle de sobreexpectació de Gartner) i després baixen en picat, arribant poc després al seu altiplà de productivitat. En el camp de l’educació, els MOOC’s (Massive Open Online Courses) en sòn un exemple força clar d’aquesta tendència:

 

MOOC HypeCycle

No explicaré què sòn els MOOCs ara (si feu una cerca al google trobareu moltíiiiiissima informació al respecte); la meva intenció amb aquest post no és aquesta, sinò la de posar de manifest algunes de les confusions que he trobat arreu, i que penso que és important posar sobre la taula.

I és que sempre que hi ha grans expectatives sobre alguna cosa es generen mites al respecte, i m’ha vingut de gust explicar-vos tres dels mites que tinc la sensació que s’estan generant. Comencem?

 

MOOCs = elearning

Els MOOCs sòn una modalitat d’elearning, però no tot l’elearning es basa en els MOOCs. El que han fet els MOOCs és fer servir la tecnologia per dos coses: 1. obrir els cursos a internet i 2. fer-los massius. El ser massiu els hi ha fet fer servir un model en el qual el professor pràcticament no interactua amb els estudiants – amb cursos de 40.000 estudiants us podeu imaginar quina bojeria – però realment en elarning es poden fer servir molts models que impliquin molta més interacció amb el professor i molt més acompanyament que no pas la que veiem a exemples com a Coursera, etc…

Tot i que fa molts anys que les institucions educatives fan servir l’elearning (en la seva modalitat completa o la combinada amb l’educació presencial, anomenada blended learning) sembla que ara s’acabi de descobrir que es poden seguir cursos i titulacions senceres fent servir la tecnologia com a principal mitjà, gràcies a tota la publicitat que les grans institucions que hi ha al darrera dels MOOCs – MIT, Harvard, Berkeley… – han portat a terme… i, per descomptat, gràcies també al fet que aquests MOOCs siguin gratuïts. I clar, moltes institucions educatives que es basen en un model presencial absolutament diferent se senten amenaçades, i comencen a criticar els MOOCs quan, en realitat, una lectura mínimament atenta dels seus arguments mostra que el que estan criticant en realitat és la possibilitat d’ensenyar i aprendre mitjançant la tecnologia. I la veritat és que més val que ho deixin còrrer, perquè en aquest joc ja fa temps que han perdut la partida.

I és que els MOOCs han posat en entredit la necessitat imperativa de la presencialitat en l’educació. I ben mirat, ara tenim una oportunitat a les institucions que ens dediquem a l’elearning, perquè efectivament coneixem perfectament el que és ensenyar i aprendre mitjançant la tecnologia, i per tant tenim l’oportunitat d’encapçalar els nous reptes de l’educació en la Societat de la Informació.

Però no ens entretinguem: anem ja amb el segon mite?

 

Gràcies als MOOCs no farà falta el professor

Aquest és el mite més perillòs al meu parer, perquè si és fals que MOOCs i elearning siguin el mateix, que no calgui un professor quan es fa un MOOC és directament mentida. Què la seva interacció amb els estudiants sigui força limitada és una cosa, i que no tingui importància el seu paper, una altra molt diferent. Aquesta asserció em recorda allò de l’Esperança Aguirre quan deia que els professors només treballaven les hores que feien classe; òbviament, és gent com aquesta la que arriba a pensar que als MOOCs casi que no cal ni el professor.

Qualsevol aprenentatge per part d’un estudiant, estiguem parlant de la modalitat que estiguem parlant (sigui educació presencial, sigui blended learning, sigui elearning basat en l’acompanyament o sigui un MOOC) requereix d’un treball previ excepcionalment important per part del professor. És més: quanta menys interacció tenim amb el professor, més important és el treball previ que aquest haurà de fer. I és que si vols que un MOOC tingui èxit, aquest haurà d’estar excepcionalment ben dissenyat.

D’altra banda, no us enganyeu: no hi ha prou amb continguts de qualitat. Aquest és un altre mite directament relacionat amb el menyspreuat (no) rol del professorat. Els continguts no sòn aprenentatge. Per tal què un contingut pugui catalitzar un aprenentatge necessites tenir activitats d’aprenentatge associades a aquest contingut. I s’ha de ser molt bon professor per tal de dissenyar bones activitats d’aprenentatge que minimitzin la interacció amb un professor, alhora que maximitzen l’aprofitament dels continguts (ja no entro en la necessitat de bons professors per tal de generar bons continguts d’aprenentatge, perquè això sí que em sembla tremendament obvi).

Així doncs, recordeu: no sense el meu profe! Perquè potser hi interaccioneu poc amb ell, però sense ell mai de la vida en treuríeu l’aigua clara, us ho puc ben assegurar.

 

Els MOOCs no costen diners

Els MOOCs sòn gratis, sí. Però costen diners. De fet, costen molts diners. Això és aplicable a tot allò accessible a internet de forma gratuita, és clar… I és que efectivament, darrera de tot el que és gratis hi ha persones treballent, infraestructures (tecnològiques en aquest cas, però no per això menys materials i costoses) funcionant, etc… I per tal que aquestes persones treballin, aquestes infrastructures es mantinguin i que el projecte sigui viable i sostenible en el temps, els diners han de sortir d’algun lloc.

El fet que el model de negoci no estigui clar en realitat constitueix la part més visible d’aquesta bombolla que en parlàvem al principi. Avui justament Coursera ha anunciat la seva intenció de cobrar per donar certificats de les formacions dutes a terme als MOOCs, el que constitueix una primera definició de model de negoci al respecte; ara caldrà veure si la solució proposada es correspon amb un model sostenible.

I és que tot allò que no és sostenible s’esfonsa, com molt bé estem tenint l’oportunitat de comprovar gràcies a les bombolles que han conformat la nostra economia de mercat. I òbviament no dic que els MOOCs s’hagin d’esfonsar; només dic que aquesta és la qüestió més prioritària si volem  establir definitivament els MOOCs com a possibles solucions per a l’aprenentatge.

Posted by & filed under gestió de projectes.

Fa temps que no escric al bloc, i ben és cert que el Workshop de la Xarxa de Biblioteques Universitàries REBIUN sobre Tecnologies Mòbils m’ha donat l’excusa perfecta per tornar-ho a fer.

Aquest workshop va ser super interessant, i vam tenir l’oportunitat de sentir la Natalia Arroyo, de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, parlant de Tecnologies mòbils per a entorns bibliotecaris, el Javi Clavero, parlant dels Serveis mòbils a les biblioteques de la UPC, i el Francesc Carnerero, presentant el Desenvolupament d’aplicacions de biblioteques per a Android i IOS.

Aprofito doncs per deixar-vos un resum de la meva presentació, en la que vaig voler compartir les preguntes que ens estem fent cada cop que ens trobem davant d’un nou desenvolupament per a mòbils; les respostes però no estan tancades, i justament per això crec que pot ser interessant compartir-les.

Partint de la premisa que desenvolupar per a mòbils ara mateix és més una necessitat que una innovació, comencem per la primera pregunta:

1. Quina informació hem de servir als dispositius mòbils?

Una qüestió important és que no parlem només d’un canvi de dispositiu, sinó d’un canvi d’escenari, i que la persona ja no es troba asseguda davant del seu portàtil o ordinador de sobretaula, sinó que pot estar en qualsevol lloc i fent qualsevol altra cosa alhora. És per això que no es tracta només de posar la mateixa informació optimitzada per a mòbils, sinó que hem de pensar en les necessitats dels usuaris en funció d’aquests diferents escenaris. I per cert, pensar en les necessitats dels usuaris no contradiu en absolut aplicar el Responsive Web Design en els nostres projectes; al contrari, fer un únic desenvolupament adaptatiu a dispositius tenint en compte les necessitats d’aquests diferents escenaris és en realitat la millor solució. Ara no entraré en quins mètodes podem fer servir per indagar en les necessitats dels usuaris en aquests diferents escenaris, ja que el tema dóna per molt; només insistir en la importància d’estudiar molt bé els requeriments dels nostres usuaris en el seu context, que si bé sempre ha estat crucial, ara més que mai.

2. Webs mòbils o apps natives?

Aquesta pregunta té molta trampa, perquè ambdues possibilitats responen a necessitats diferents, de forma que no hi ha una solució millor que una altra, i tot dependrà dels nostres objectius. Hem de tenir en compte que els usuaris busquen informació als cercadors mitjançant el navegador del seu mòbil; i als markets d’aplicacions, en canvi, es busquen aplicacions, no informació… A més, els links al mòbil sempre porten a webs, i no a aplicacions… Per això és important com a mínim tenir una versió optimitzada del nostre site. D’altra banda, les aplicacions estan pensades per oferir a l’usuari quelcom més que continguts estàtics; així doncs, com a mínim hauríem d’oferir continguts actualitzats periòdicament… si és que volem que la nostra app nativa tingui sentit en tant app, és clar.

3. Quin comportament ha de tenir el meu site mòbil?

Com he comentat abans, el Responsive Web Design és la millor solució, tot i que si per qualsevol motiu l’hem de descartar sempre podrem desenvolupar un site específic adaptat per mòbils usant un domini m. o .mobi… Mentre facis la redirecció automàtica i conservis l’enllaç al lloc estàndard, tot estarà en ordre!

4. Doncs vull desenvolupar una app, però… per a quines plataformes?

La situació ideal és fixar-nos en les quotes de mercat de la nostra audiència i en les seves tendències. I si no les tenim, fixem-nos en les dades espanyoles almenys, que aquestes sòn fàcils d’aconseguir; sembla ser a més que amb Android i IOS en tindrem prou… sobretot tenint en compte l’obsolescència de Symbian, la tendència a la baixa de BlackBerry i que Windows Phone, de moment, no acaba de despuntar.

5. Desenvolupo usant les plataformes natives o un framework de desenvolupament?

Aquí de nou no hi ha una resposta única. És cert que les plataformes natives optmitzen al màxim el rendiment del dispositiu; ara bé, amb un framework com Phonegap i usant HTML5 podem donar resposta a diferents plataformes amb un únic desenvolupament. Dependrà dels teus recursos i objectius!

Aquí us deixo la taula resum de les FAQ’s i les possibles respostes; i tu, què en penses?

5 FAQ's sobre gestió de projectes orientats a mòbils

 

 


Posted by & filed under tecnologia i societat.

Si dic que el visionat de determinades pel·lícules o sèries de TV sòn d’extraordinària utilitat per entendre la realitat social, la veritat és que no estic dient res de nou. De fet, existeix tota una disciplina anomenada Estudis Culturals que es dedica justament a això: estudiar la realitat d’una determinada societat a partir dels productes de la seva cultura popular (des de música i balls passant pel cinema, la fotografia, etc…).

Un dels meus filòsofs preferits és un expert en aplicar visions crítiques a pel·lícules famoses i extreure’n anàlisis realment útils i entenedors al respecte de la nostra cultura occidental. El seus articles sobre Màtrix o sobre El club de la lucha sòn només uns exemples. Estic parlant, per descomptat, d’aquest senyor que, entre d’altres proeses, és capaç d’explicar-nos què és la filosofia des del llit de casa seva:

Vídeo de Zizek sobre el paper de la filosofia

Molt lluny de la meva intenció arribar a anàlisis simil·lars, tot i que he de reconèixer que de vegades hi ha pel·lícules que penso que haurien de projectar a les escoles, perquè ensenyen molt més del mòn en què vivim que qualsevol manual de sociologia. Matrix (la primera de la trilogia, per descomptat), i la Red Social penso, modestament, que sòn dos d’elles. I fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure la sèrie de tres capìtols Black Mirror, i reconec que em va deixar extasiada.

Bé, si penseu mirar la sèrie i no voleu spoilers deixeu el post aquí, perquè a partir d’ara la veritat és que no puc prometre res. Només dir-vos que el primer episodi comporta una anàlisi tan lúcida i colpidora del que suposa per a la nostra societat la trobada entre les xarxes socials i els mitjans de comunicació de masses que… bé, com a mínim és impossible que deixi indiferent a ningú. Una història increìble per creìble. I d’un surrealisme kafkià que torna aquest capítol tan desagradable com ho pot ser qualsevol relat de Kafka: els creadors d’aquesta sèrie han aconseguit un nivell de veracitat tal que, tot i que saps que el que estàs veient és totalment impossible, t’ho penses un, dos, tres i tots els cops que calgui mentre veus el capítol. Impressionant.

Bé, fins aquí he aconseguit parlar del primer capítol sense ficar cap spoiler pel mig… ara bé, crec que ara, en parlar del segon capítol, ja no seré capaç. El primer que em va encantar va ser aquest paral·lelisme amb la pel·lícula Matrix en la forma de mostrar els mecanismes de dominació social: si al film trobem aquesta matriu que ens pren l’enèrgia necessària per generar la xarxa, que ens treu la vida per tal de poder proveir-la al mòn virtual… doncs bé, al segon episodi de Black Mirror trobem una metàfora similar però molt més propera, suposo que fins i tot… per possibilista! De nou una dosi de veracitat difícilment suportable, i increíblement ben trobada. Què a sobre es basi en aquesta moda ecologista de generar energies fent servir les pedalades que es donen a una bici estàtica… que voleu que us digui, ho trobo fins i tot d’una crueltat encisadora. Ja no entrarem a parlar sobre si estan ben trobades les identitats digitals vs les presencials, el paper de la publicitat en tot plegat o la forma de portar a l’extrem les conseqüències socials d’un programa com “Factor X”… això us ho deixo per quan mireu la sèrie.

Personalment el tercer capítol va ser el que menys em va aportar, i crec que va ser perquè el vaig trobar massa realista i tot. Potser no som tan cyborgs com planteja aquest episodi guardant els nostres records, però en deixem un bon grapat de petjades de forma pública a Internet… i fins aquí puc llegir.

I ja paro d’spoilejar… sigui com sigui realment ens trobem davant d’una obra mestra audiovisual per gaudir-ne una bona estona.

 

Posted by & filed under tecnologia.

Avui faig un petit homenatge a un company de feina, qui té un blog al qual cada dia explica coses que no li agraden. També és un petit homenatge a les meves discussions casolanes: a casa som una mica frikis potser (no està pas malament reconèixer-ho), i converses com “las Google Glass son el futuro” (diu ell) seguit d’un “pero qué dices? quién se va a poner eso? qué quieres, matarte por la calle? y encima es que son feas… como no se pongan a fabricarlas en lentillas…” (contesto jo) sòn d’allò més habituals.

Així és que em ve de gust donar, de forma una mica més plàcida i seriosa, els arguments pels quals no hi crec en aquest projecte. Per si algú no sap sobre què estem parlant, aquí us deixo el vídeo demo de promoció:
Captura del vídeo demo sobre Project Glass

 

Molt impressionant, oi? Doncs no hi crec. I el primer motiu que trobo per aquest escepticisme té a veure amb quelcom tan senzill com la distinció entre la visió central i la visió perifèrica. Anar amb aquestes ulleres pel mòn deu ser igual de perillòs o més que anar llegint el mòbil pel carrer. O conduint. Dic jo que per alguna cosa els aparells de gps que portem al cotxe et van cantant la ruta que has de seguir. I per molt que aquesta tecnologia ens permeti en un futur dibuixar el mapa amb l’adreça que busquem al vidre del conductor, estic segura que no arribarà a implementar-se d’aquesta forma. Per sort!

Sí és cert que la sensorització d’objectes (no només unes ulleres, sinó qualsevol element físic que es pugui trobar a casa nostra o a la nostra ciutat) dotant-los de connexió a internet és una possibilitat que existeix fa temps i que, tot i així, no acaba d’arrelar. En canvi, no cal que expliqui el que ha arrelat i el que ens ha agradat posar internet als nostres telèfons! (tant que ja gairebé ni els usem per trucar). I ara vaig a ser una mica agosarada, i vaig a defensar que els motius d’aquestes diferents apropiacions sòn tant de caire macrosociològic com microsociològic.

A nivell macrosocial, n’hi ha prou amb veure la fascinació que produeixen les pantalles entre els nens més petits, siguin les de televisió, les de telèfons mòbils o, millor encara, les màgiques pantalles de les tauletes tipus iPad; i és que no està de més recordar que la televisió va ocupar el lloc que tradicionalment estava destinat a la llar de foc durant el segle XX, i que la llar de foc era un element tan central a la llar que, no casualment, fins i tot en comparteix el nom. Si ens parem a pensar ara en la nostra societat postindustrial i de caràcter marcadament individualista, no serà estrany doncs adonar-nos que a tots ens agrada portar la nostra pantalla personal a la butxaca, esdevenint i fent una nova recol·locació respecte al lloc privilegiat on allò públic i privat conflueixen.

I a nivell microsociològic, crec que ens oblidem sovint de la importància que té, més enllà de la utilitat o les funcionalitats que pugui tenir un objecte, el significat social que li atorguem les persones, qui som els que al cap i a la fi acabarem apropiant-nos (o no) d’una determinada tecnologia. En aquest sentit, un exemple senzill i ben frapant és el que proveí el professor @dlopezgom en la seva recerca sobre teleassistència, en la qual mostrava com la reticència a portar dispositius de teleassistència anava lligada precisament al significat social negatiu que es donava als dispositius (uns collarets amb un botó per avisar el personal sanitari), ja que els relacionaven lògicament amb la seva malaltia.

Així doncs, acabo el post amb el vídeo de presentació del project Glass en la última key note de Google, en la que es mostrava en directe com es feien servir les ulleres com a càmera de vídeo i com portaven a terme una retransmissió perfecta en streaming fins i tot portant-les persones que es llençaven en paracaigudes. I aprofito i deixo aquí la petició que, tot i ser tan escèptica amb les ulleres, s’implementi si us plau aquesta tecnologia a les finestres dels avions: sempre recordaré quan, tornant d’un viatge a Pekín, vaig estar totalment segura que estava veient la muralla xinesa des del cel… i el cas és que ara ningú no em creu!

 

Captura vídeo demo Project Glass key note Google

Ps. Tot i la meva defensa de les pantalles no penseu que no hi crec en els objectes sensoritzats, els quals n’estic segura que arribaran a implementarse de forma generalitzada el dia en que responguin o siguin capaços de generar necessitats reals en els usuaris (i és que ja sabem que la nevera intel·ligent pot fer la compra, però la pregunta és: volem realment que la nevera ens faci la compra?). En aquest sentit recomano seguir de prop a @pilarconesa, qui fa una aproximació realment interessant al concepte d’Smartcities, tal i com vam poder comprovar a la presentació que va fer a una de les Jornades Tècniques de la UOC.